La distància i la fredor que implica seguir drames humans per televisió, no permeten adonar-se’n d’allò que succeeix, i de l’intrínsec patiment que suposen, com en el cas de la immigració que tantes portades de diari ha ocupat aquest estiu. Els seus protagonistes caminen per les nostres ciutats, pels nostres pobles, són els nostres veïns i conèixer les seves circumstàncies i raons es tan fàcil com parar-se a xerrar amb ells. Els primers en arribar van crear les associacions que avui serveixen d’acollida als nouvinguts com Sandaga, amb seu a Mataró. “Fins que no vegi Barcelona no m’aturo”. Aquestes paraules ressonen, segurament, al cap de molts dels subsaharians que durant aquest estiu i anys precedents s’han llançat a les voluntats del mar amb una barca de fusta –ja siguin pasteres o ‘cayucos’- en busca del ‘somni espanyol’. Això mateix és també el que va pensar Jainey Sankarray –gambià de naixement i senegalès d’adopció- quan des de Nigèria va decidir volar a Barcelona, ciutat de la que tan bé parlaven els clients de la botiga de roba que regentava al país de les àligues. Corria l’any 1979 i l’assumpte de la ‘immigració il·legal’ encara no era un maldecap ni per a l’estat central ni per a la burocràcia europea. La curiositat va vèncer en Jainey que es va aventurar en un viatge que havia de durar uns mesos i que finalment no tindria retorn.La casualitat el va portar al Maresme on, després de quedar-se sense diners per un bitllet de tornada, es va establir. Només arribar a Barcelona un taxista ‘despistat’ el va deixar a Arenys. Després de viure a diverses localitats de la comarca i desenvolupar tot tipus de feina, la majoria a preus miserables –en la seva primera feina cobrava 50 pessetes- a principis dels 80 es va establir a Mataró, on va contactar amb un petit reducte de senegalesos i gambians associats.
D’aquest petit embrió associatiu ambdós col·lectius africans van decidir caminar pel seu compte i va sorgir l’Associació d’Ajut Social i Cultural al Senegal Sandaga, amb seu a Mataró, que Jainey vicepresideix actualment. Tot i reunir-se conjuntament amb Sabusire, l’associació cultural gambiana, i estar agermanades les dues entitats tracten els seus problemes i administren els ajuts als seus compatriotes de forma paral·lela. Sandaga compta amb uns 35 associats ‘oficials’ que es reparteixen per diferents provincies del territori espanyol. Un pionerJainey va ser un ‘pioner’ quan encara es podien comtar amb els dits de les mans els senegalesos que vivien a Mataró. La casualitat que el va portar a fer arrels a la ciutat seria avui l’enveja dels centenars de subsaharians que arrisquen la seva vida anhelant arribar a la terra sommiada. “No ho entenc, ho veiem a la televisió, però això no passava abans”, comenta Jainey que afirma no conèixer cap compatriota seu o almenys cap que pugui entendre –Senegal comta amb diferents llengües i tot i que el francès també es oficial, part de la població no el coneix- que li expliqués les raons d’una jugada que pot sortir molt cara.
La sempre idealitzada televisió i la delicada situació, tant política com de subsistència, que viuen molts països de l’Àfrica negra en són la causa. L’aigua potable, un bé indispensable és escassa, la sida és una plaga difícil de controlar i els mitjans econòmics inexistents. El desig de fugir pot amb els joves fins arribar a l’extrem de vendre les propietats familiars per pagar el bitllet a la ‘il·legalitat’, i desaparèixer sense donar senyals i sota el desconeixement dels més propers. Espanya, al Senegal, comenta Jainey, és una paraula tabú.“Les persones que entren a Espanya de forma il·legal tard o d’hora tornaran al seu país”. Aquestes paraules de la vicepresidenta del govern espanyol Maria Teresa Fernández de la Vega reflecteix exactament el que el poble africà desitjà en el seu moment quan els imperis europeus es repartiren Àfrica com una bossa de pipes mentre expoliaven els recursos naturals de la zona i alimentaven una dependència que encara avui es deixa notar en l’economia de molts països. “Todo lo bueno fuera” reconeix indignat Jainey amb el seu castellà asenegalat. Jainey reflexiona, el problema no rau en la immigració, el problema rau en la dramàtica situació dels països d’origen. L’Europa de la lliure circulació té un deute històric i moral.
La preocupació només es fa patent quan centenars de persones passen el llindar de la frontera europea. Jainey té clar que la solució passa per actuar en els països d’origen i reconstruir els seus mercats interiors. Molts dels immigrants que han arribat a les costes espanyoles en els darrers anys, són els que probablement han apuntalat el creixement de l’economia espanyola en els darrers temps, com s’apuntava feia una setmana. El treball submergit que realitzen és bàsic per a diversos sectors. Mà d’obra barata i sense veu ni vot. La irregularitat els condemna a l’anonimat i a la precarietat vital, com subsistir? trampejant, compartint i vivint en grup. “El treball al Senegal no falta”, el que manca són mitjans. Per això Jainey viatja, quan els estalvis li ho permeten, al seu país per treballar amb els joves i evadir-los de la idea de marxar al qualsevol preu. Jainey sap que ell és un afortunat, tot i així, no sap si, en cas que pogués tornar temps enrere, tornaria a venir. La seva arribada no va resultar tant traumàtica com en l’actualitat resulta per als seus compatriotes, però la vida no ha estat fàcil.
Aquest mataroní ha viscut els canvis de la ciutat –”antes muchos barrios eran campos”– dels últims 27 anys, ha estat testimoni i ha patit la crisi del tèxtil, és mataroní. Abans de documents indispensables per a la burocràcia actual, darrere els rostres desencaixats hi ha històries i noms, persones, els catalans del futur.
