L’experiència del Concurs de Castells és força inexplicable. És un esdeveniment cultural d’una magnitud que el situa al costat d’altres cites obligades –allò de “cal anar-hi, almenys un cop a la vida”– com poden ser la Patum o els Sanfermines. Més enllà d’això és una actuació castellera bestial, en tots els sentits, perquè el fet casteller s’eleva a la màxima potència, amb virtuts i defectes, i una competició en què l’emoció i l’adrenalina són ingredients principals. És un món a part, però un món fascinant amb fauna i hàbits propis. Festa, però també guerra... i 15.000 persones. Segurament cal entendre el Concurs com un bolet enmig del món casteller. És un dia, cada dos anys, en un marc tan incomparable i bucòlic com demacrat i castís, quan la castellística trenca fronteres i passa a la primera plana, mediàtica, social i cultural. Té un poder de seducció, el Concurs, que el fa terriblement atraient per a molta gent que durant l’any viu sense camisa ni vocació castellera. Sense anar més lluny, els Cap-grossos van ser capaços de desplaçar a Tarragona, diumenge passat, quasi 600 mataronins i mataronines. El fenomen no és normal. D’objeccions se’n poden fer mil perquè no deixa de ser “perdre un dia”, “passar-se hores i hores dret i sota el sol o assegut en seients incòmodes” o “una burrada, una cosa de bojos”. Tres crítiques sobrades de raó però faltades de legitimitat. Sap greu, però el Concurs és massa, traspua grandiositat. Diumenge passat hi havia Concurs, com cada dos anys, la plaça es va omplir amb 8.000 persones, com cada dos anys, 6.000 castellers van ocupar l’arena, com cada dos anys i les colles van anar a donar el màxim, com cada dos anys. Faltaven els Minyons de Terrassa que en són contraris, com cada dos anys. Fins aquí tot normal. Inclosa la pallissa que moltes colles han de patir com és llevar-se a quarts de set per estar-se dues hores en un autobús, com és el cas dels mataronins, per arribar a Tarragona i preparar-se per entrar a Plaça. La concentració de colles a la plaça Corsini no deixa de ser un punt de trobada, res més. Hi ha nervis, encara treva entre colles, encara badalls. La gent menja, es prepara per hores d’esforç i es comença en desfilada fins al moment d’entrar a la plaça de braus tarragonina, un altre moment de nervis. Cada colla al seu lloc, sortejat i amb l’ordre d’actuació clar. Una barreja d’organització i consuetud fa que tot rutlli. Un cop totes les colles són a plaça i el públic és assegut s’interpreta Els Segadors. És el guió habitual. Record a la Mariona Aquest 2006 però les connotacions del Concurs eren diferents, almenys pels Cap-grossos que, disfressats de normalitat, continuen amb la lenta recuperació del cop fatal rebut. En tot moment l’expedició capgrossa va estar a l’alçada, tot i que la falta de trempera podria haver induït al contrari. Res més lluny del que va passar; el comportament de la colla, exemplar. Quan eren prop de les deu del matí, hora d’iniciar-se, a més, es va guardar un minut de silenci en record de la Mariona. Quasi 15.000 persones drets, silenci i molta emotivitat. Pell de gallina. La Plaça, unànime, va esclatar en un aplaudiment esgarrifat al finir el minut de silenci. Mirant cap on era la colla del Maresme, amb la que hi havia tota la família de la Mariona. Altre cop el món casteller, sencer, amb la colla del Maresme, altre cop llàgrimes i empassar saliva. Sense temps a reaccionar el primer castell, que, com no, és un pou de nervis i emocions, però es descarrega i va amb dedicatòria inclosa, sentida per tota una colla, quan en Tonet Cardona, quart, senyala el cel. El dos de vuit folrat, es converteix, tot i ser el primer castell dels de blau i un dels primers del Concurs, en el punt culminant de l’actuació per part dels mataronins que hi afegeixen en les dues rondes de després un tres i un quatre de vuit molt pulcres i quiets. Els Capgrossos són una colla diferent enmig del Concurs. Quan aquest és més bèstia, sobretot amb el pas de les hores, entra en una dinàmica viciosa, les maquinàries de les colles es tornen autodestructives i comencen els castells suïcides, la competició més bruta però també la més espectacular. Els de Mataró viuen aliens a això, almenys oficialment. Sempre van a la seva, diuen no competir, fan tres castells i acaben la seva feina. Ho plantegen com una diada excepcional pel marc, però igual que totes per la naturalesa. Són de les poques colles que defugen el cos a cos i el risc innecessari. Aquest any encara més. Sols es volia gaudir del dia, de la “festa dels castells” que és com pinten alguns aquest dia més guerrer que no pas lúdic. Per tot el que ha passat, per aquest “stand-by” que duen a sobre els Capgrossos. Perquè el més important és la canalla i aquesta encara està “tova”, com tota la colla. Era un dia per agafar confiança i fe. Sí, fe. En els castells i en el “mode capgròs” d’encarar-los. En aquest sentit també va ser un èxit. Així doncs amb uns Capgrossos rebaixats, els castells dels de blau es van vestir en “ronda conjunta”, quan les colles que tiren castells petits ho fan alhora. Com el mosaic cromàtic de camises sobre l’arena de la plaça, les rondes conjuntes són l’altra imatge segura i plàstica de cada Concurs. Té algun inconvenient, com és que es dispersa l’atenció. Però en el cas dels de blau, això es va difuminar perquè deu ser l’única colla que va ser ovacionada unànimament per tota la plaça, en tot moment. En els tres castells, en les classificacions. Una colla que, per estar delicada, sembla que la “mimin” les altres. És un altra dimensió d’aquest tarannà capgròs, peix estrany als castells, no es tenen antipaties oficials amb cap colla. I això és estrany al Concurs, un dia en què el públic de les places, benèvol, no existeix i en canvi sí que hi ha aficions, sobretot de les grans colles. Les dues de Valls i la de Vilafranca s’enduen la palma. Semblen hooligans. Els verds anaven aquest any fins i tot amb bufandes i banderes. La crispació entre aficions ens pot remetre a derbis futbolístics. És sorprenent i en alguns aspectes una mica lamentable, perquè desllueix el Concurs amb xiulades inoportunes, tensions innecessàries i un ambient enrarit. Però també és la gràcia, i aquí el que escriu es posiciona: sense això el Concurs no seria el Concurs. Visqui sempre aquesta manera d’entendre els castells. Aquí hi ha tradició i santes pasqües. Insults entre gent de diferents colles, celebracions de llenyes alienes, joc psicològic i pressió al jurat. Hi ha càntics com en els estadis de futbol i les mirades desafiants, gests de reprovació i botifarres formen part de l’ordre del dia. La Vella i la Joves tenen una rivalitat històrica i local, la més antiga de sempre. Llavors n’hi ha entre la Vella i Vilafranca, que són com Barça i Madrid, “més que un club” els uns –el seu únic argument és que “la Vella és la Vella”– i col·leccionistes de títols i mèrits els altres. Entre les dues colles de Tarragona també hi ha competició. I n’hi ha més. Aquestes rivalitats fan crispar l’ambient, enlairar el llistó de les exigències i estirar més el braç que la màniga. Hi ha imatges tan reprobables com emocionants. Essència castellera, del segle XIX, però essència. I qui perd els orígens perd la identitat. Capgrossos diferents Tornant a les aficions, la blava també és nombrosa. I generosa. Aviat però, els Cap-grossos deixen de fer castells i per tant ells i la seva afició passen a ser mers espectadors de l’espectacle. Amb les hores el cansament es va notant en les cares dels castellers, desenfaixats si és que no ajuden a alguna colla fent-els-hi pinya. Molts beuen, refresc o cervesa, molts van amb ulleres de sol i molts van directament a la graderia a seure i contemplar el frec a frec que no pot faltar a cap Concurs. Com quasi sempre, Vella i Vilafranca es disputen el Concurs. Com mai, el jurat vol protagonisme i amb decisions quasi totes errònies dóna o treu emoció al Mundial segons el vent d’on ve. El Concurs avança i l’acaben guanyant els de Vilafranca. Això també és com quasi sempre. Cinc concursos porten els Capgrossos i quatre els han guanyat els de verd. La majoria de la colla se’n felicita doncs és una “colla amiga”. A més, els de lbua obtenen un cinquè lloc amb el que no hi comptaven i no queden quarts per l’atac de ceguesa del jurat. Tampoc ve d’aquí. Com la cançó del Cadis de futbol però sense el component etílic, els de blau podrien cantar que “hem vingut a fer castells i el resultat ens és igual”. El cansament, però, es nota. I hi ha ganes de marxar. Passades les quatre de la tarda els de blau enfilen l’autobús fins a Altafulla on un bufet lliure els fa recuperar forces abans de tornar a Mataró. De retorn, la colla sembla una altra. Està cansada però acumula experiència. I ja hem dit que va recuperant fe. S’ha acabat un dia cansat i la gent està insolada. Res greu. El Concurs 2006 ja és història. Amb raó molts dels que tornen cap a casa pensen en el 2008. Els que duen camisa i els que duen samarreta. Blaus tots. Superat el concurs, amb un somriure una mica forçat però amb felicitat i optimisme. D’aquí a dos anys el Concurs hi serà, igual, altre cop. Amb l’ambient de sempre i aquesta mística pròpia que li dóna un “què” que fa que molts dels que hi han anat ja comptin amb tornar-hi. Serà diferent, això sí, perquè amb sort el tràngol actual serà més lluny i la flama blava brillarà sense pors. Un dia amb els Capgrossos al Concurs de Castells de Tarragona
Els de blau queden cinquens al “Mundial” i recuperen la fe i les ganes
L’experiència del Concurs de Castells és força inexplicable. És un esdeveniment cultural d’una magnitud que el situa al costat d’altres cites obligades –allò de “cal anar-hi, almenys un cop a la vida”– com poden ser la Patum o els Sanfermines. Més enllà d’això és una actuació castellera bestial, en tots els sentits, perquè el fet casteller s’eleva a la màxima potència, amb virtuts i defectes, i una competició en què l’emoció i l’adrenalina són ingredients principals. És un món a part, però un món fascinant amb fauna i hàbits propis. Festa, però també guerra... i 15.000 persones. Segurament cal entendre el Concurs com un bolet enmig del món casteller. És un dia, cada dos anys, en un marc tan incomparable i bucòlic com demacrat i castís, quan la castellística trenca fronteres i passa a la primera plana, mediàtica, social i cultural. Té un poder de seducció, el Concurs, que el fa terriblement atraient per a molta gent que durant l’any viu sense camisa ni vocació castellera. Sense anar més lluny, els Cap-grossos van ser capaços de desplaçar a Tarragona, diumenge passat, quasi 600 mataronins i mataronines. El fenomen no és normal. D’objeccions se’n poden fer mil perquè no deixa de ser “perdre un dia”, “passar-se hores i hores dret i sota el sol o assegut en seients incòmodes” o “una burrada, una cosa de bojos”. Tres crítiques sobrades de raó però faltades de legitimitat. Sap greu, però el Concurs és massa, traspua grandiositat. Diumenge passat hi havia Concurs, com cada dos anys, la plaça es va omplir amb 8.000 persones, com cada dos anys, 6.000 castellers van ocupar l’arena, com cada dos anys i les colles van anar a donar el màxim, com cada dos anys. Faltaven els Minyons de Terrassa que en són contraris, com cada dos anys. Fins aquí tot normal. Inclosa la pallissa que moltes colles han de patir com és llevar-se a quarts de set per estar-se dues hores en un autobús, com és el cas dels mataronins, per arribar a Tarragona i preparar-se per entrar a Plaça. La concentració de colles a la plaça Corsini no deixa de ser un punt de trobada, res més. Hi ha nervis, encara treva entre colles, encara badalls. La gent menja, es prepara per hores d’esforç i es comença en desfilada fins al moment d’entrar a la plaça de braus tarragonina, un altre moment de nervis. Cada colla al seu lloc, sortejat i amb l’ordre d’actuació clar. Una barreja d’organització i consuetud fa que tot rutlli. Un cop totes les colles són a plaça i el públic és assegut s’interpreta Els Segadors. És el guió habitual. Record a la Mariona Aquest 2006 però les connotacions del Concurs eren diferents, almenys pels Cap-grossos que, disfressats de normalitat, continuen amb la lenta recuperació del cop fatal rebut. En tot moment l’expedició capgrossa va estar a l’alçada, tot i que la falta de trempera podria haver induït al contrari. Res més lluny del que va passar; el comportament de la colla, exemplar. Quan eren prop de les deu del matí, hora d’iniciar-se, a més, es va guardar un minut de silenci en record de la Mariona. Quasi 15.000 persones drets, silenci i molta emotivitat. Pell de gallina. La Plaça, unànime, va esclatar en un aplaudiment esgarrifat al finir el minut de silenci. Mirant cap on era la colla del Maresme, amb la que hi havia tota la família de la Mariona. Altre cop el món casteller, sencer, amb la colla del Maresme, altre cop llàgrimes i empassar saliva. Sense temps a reaccionar el primer castell, que, com no, és un pou de nervis i emocions, però es descarrega i va amb dedicatòria inclosa, sentida per tota una colla, quan en Tonet Cardona, quart, senyala el cel. El dos de vuit folrat, es converteix, tot i ser el primer castell dels de blau i un dels primers del Concurs, en el punt culminant de l’actuació per part dels mataronins que hi afegeixen en les dues rondes de després un tres i un quatre de vuit molt pulcres i quiets. Els Capgrossos són una colla diferent enmig del Concurs. Quan aquest és més bèstia, sobretot amb el pas de les hores, entra en una dinàmica viciosa, les maquinàries de les colles es tornen autodestructives i comencen els castells suïcides, la competició més bruta però també la més espectacular. Els de Mataró viuen aliens a això, almenys oficialment. Sempre van a la seva, diuen no competir, fan tres castells i acaben la seva feina. Ho plantegen com una diada excepcional pel marc, però igual que totes per la naturalesa. Són de les poques colles que defugen el cos a cos i el risc innecessari. Aquest any encara més. Sols es volia gaudir del dia, de la “festa dels castells” que és com pinten alguns aquest dia més guerrer que no pas lúdic. Per tot el que ha passat, per aquest “stand-by” que duen a sobre els Capgrossos. Perquè el més important és la canalla i aquesta encara està “tova”, com tota la colla. Era un dia per agafar confiança i fe. Sí, fe. En els castells i en el “mode capgròs” d’encarar-los. En aquest sentit també va ser un èxit. Així doncs amb uns Capgrossos rebaixats, els castells dels de blau es van vestir en “ronda conjunta”, quan les colles que tiren castells petits ho fan alhora. Com el mosaic cromàtic de camises sobre l’arena de la plaça, les rondes conjuntes són l’altra imatge segura i plàstica de cada Concurs. Té algun inconvenient, com és que es dispersa l’atenció. Però en el cas dels de blau, això es va difuminar perquè deu ser l’única colla que va ser ovacionada unànimament per tota la plaça, en tot moment. En els tres castells, en les classificacions. Una colla que, per estar delicada, sembla que la “mimin” les altres. És un altra dimensió d’aquest tarannà capgròs, peix estrany als castells, no es tenen antipaties oficials amb cap colla. I això és estrany al Concurs, un dia en què el públic de les places, benèvol, no existeix i en canvi sí que hi ha aficions, sobretot de les grans colles. Les dues de Valls i la de Vilafranca s’enduen la palma. Semblen hooligans. Els verds anaven aquest any fins i tot amb bufandes i banderes. La crispació entre aficions ens pot remetre a derbis futbolístics. És sorprenent i en alguns aspectes una mica lamentable, perquè desllueix el Concurs amb xiulades inoportunes, tensions innecessàries i un ambient enrarit. Però també és la gràcia, i aquí el que escriu es posiciona: sense això el Concurs no seria el Concurs. Visqui sempre aquesta manera d’entendre els castells. Aquí hi ha tradició i santes pasqües. Insults entre gent de diferents colles, celebracions de llenyes alienes, joc psicològic i pressió al jurat. Hi ha càntics com en els estadis de futbol i les mirades desafiants, gests de reprovació i botifarres formen part de l’ordre del dia. La Vella i la Joves tenen una rivalitat històrica i local, la més antiga de sempre. Llavors n’hi ha entre la Vella i Vilafranca, que són com Barça i Madrid, “més que un club” els uns –el seu únic argument és que “la Vella és la Vella”– i col·leccionistes de títols i mèrits els altres. Entre les dues colles de Tarragona també hi ha competició. I n’hi ha més. Aquestes rivalitats fan crispar l’ambient, enlairar el llistó de les exigències i estirar més el braç que la màniga. Hi ha imatges tan reprobables com emocionants. Essència castellera, del segle XIX, però essència. I qui perd els orígens perd la identitat. Capgrossos diferents Tornant a les aficions, la blava també és nombrosa. I generosa. Aviat però, els Cap-grossos deixen de fer castells i per tant ells i la seva afició passen a ser mers espectadors de l’espectacle. Amb les hores el cansament es va notant en les cares dels castellers, desenfaixats si és que no ajuden a alguna colla fent-els-hi pinya. Molts beuen, refresc o cervesa, molts van amb ulleres de sol i molts van directament a la graderia a seure i contemplar el frec a frec que no pot faltar a cap Concurs. Com quasi sempre, Vella i Vilafranca es disputen el Concurs. Com mai, el jurat vol protagonisme i amb decisions quasi totes errònies dóna o treu emoció al Mundial segons el vent d’on ve. El Concurs avança i l’acaben guanyant els de Vilafranca. Això també és com quasi sempre. Cinc concursos porten els Capgrossos i quatre els han guanyat els de verd. La majoria de la colla se’n felicita doncs és una “colla amiga”. A més, els de lbua obtenen un cinquè lloc amb el que no hi comptaven i no queden quarts per l’atac de ceguesa del jurat. Tampoc ve d’aquí. Com la cançó del Cadis de futbol però sense el component etílic, els de blau podrien cantar que “hem vingut a fer castells i el resultat ens és igual”. El cansament, però, es nota. I hi ha ganes de marxar. Passades les quatre de la tarda els de blau enfilen l’autobús fins a Altafulla on un bufet lliure els fa recuperar forces abans de tornar a Mataró. De retorn, la colla sembla una altra. Està cansada però acumula experiència. I ja hem dit que va recuperant fe. S’ha acabat un dia cansat i la gent està insolada. Res greu. El Concurs 2006 ja és història. Amb raó molts dels que tornen cap a casa pensen en el 2008. Els que duen camisa i els que duen samarreta. Blaus tots. Superat el concurs, amb un somriure una mica forçat però amb felicitat i optimisme. D’aquí a dos anys el Concurs hi serà, igual, altre cop. Amb l’ambient de sempre i aquesta mística pròpia que li dóna un “què” que fa que molts dels que hi han anat ja comptin amb tornar-hi. Serà diferent, això sí, perquè amb sort el tràngol actual serà més lluny i la flama blava brillarà sense pors. 
