Fa temps que a la ciutat ha deixat de regnar la cultura cristiana per convertir-se en un punt de trobada de diverses cultures i religions. Igual que a la resta de Catalunya, Espanya i el Món, la barreja de races i la convivència entre aquestes s’ha convertit en el més habitual. Però, a vegades, sorgeixen problemes i xocs culturals, sovint, perquè no coneixem suficientment l’altre. I és que tot i que són molts els punts en comú de les persones, també hi ha quelcom que els separa segons les cultures d’origen. Coses tant senzilles com per exemple el calendari a seguir i les festes que marca. Ara, quan nosaltres esperem la castanyada i el dia de Tots sants, els musulmans celebren el mes del Ramadà.Cada cultura es regeix per un calendari diferent. Sabem que per exemple els xinesos celebren l’any nou en unes dates diferents al nostre. I és que no tothom segueix el calendari que nosaltres utilitzem. Quan aquí diem que estem a l’octubre, el mes deu del nostre calendari, els musulmans comencen el seu novè més. Es tracta del mes del Corà, una data molt especial per a la comunitat islàmica i de la que, encara que no sapiguem ben bé en què consisteix, tots n’hem sentit a parlar: el Ramadà. Per poder apaivagar aquestes diferències i amb la voluntat d’obrir-se a la ciutat i als mataronins, enguany la comunitat musulmana de la mesquita de Rocafonda ha convidat a participar a l’associació Justícia i Pau a la cerimònia de trencament del dejuni. Tot i que en els darrers anys Justícia i Pau ja ha estat convidada a la mesquita en diverses ocasions, també durant la pregària nocturna del ramadà, aquest any ha estat el primer que han participat de la festa completa, des del trencament del dejuni, com uns membres més de la comunitat.A semblança dels amfitrionsLa cita és el dissabte 14 a 1/4 de vuit, l’hora de la pregària de la tarda. En arribar a la mesquita, els membres de Justícia i Pau imiten els seus amfitrions: cal descalçar-se abans d’entrar al recinte religiós. Les poques dones que assisteixen a la vetllada, només tres, cal que prenguin més precaucions: mànigues i pantaló llarg i un mocador per tapar el cabell. Malgrat tot, he de dir que aquesta redactora no va pensar en portar un mocador pel cap, com el que utilitzaven les seves amfitriones, i no va tenir cap impediment per entrar al recinte d’oració ni per participar de la festa. Això sí, seguint la tradició islàmica, les dones ens hem de situar en un racó petit al fons de la mesquita, separat de la resta per una petita reixa de fusta.Quan l’oració acaba, després d’un quart d’hora, és el moment de trencar el dejuni. La separació entre homes i dones segueix i cadascú s’entaula al recinte de la mesquita que li pertany. Mentre a la taula dels homes hi seuen una cinquantena de comensals, a la de dones som set. Sarae, de 20 anys, i Nisrine, de 22, són les encarregades d’explicar-nos en què consisteix la cerimònia. Nisrine fa tant sols un parell de setmanes que ha arribat i encara no parla la nostra llengua. És la cunyada de Sarae, una jove que viu a la ciutat des dels tres anys i que coneix perfectament el castellà i el català, mentre que l’àrab també el parla però no sap escriure’l. Ella farà d’intèrpret.Un cop a taulaEns entaulem al voltant d’una taula plena de menjar, i Sarae ens explica en què consisteix el Ramadà, la celebració de la qual estem participant. “En el mes del Ramadà els homes i les dones no poden menjar ni beure, fumar, perfumar-se i tenir relacions sexuals mentre sigui de dia” diu Sarae. Per això un dels moments del dia més importants durant aquesta festa és el trencament del dejuni, quan els musulmans poden tornar a menjar. Ara, però, han de recuperar en poca estona tot allò que el cos necessita i que no han pogut menjar durant el dia. Per això a la taula hi veiem, i ens conviden a tastar, aliments molt consistents. Des d’una sopa que barreja llegums, verdura i carns, fins a dàtils, batut de fruita i dol-ços àrabs d’ametlla i mel. Malgrat que el banquet l’han preparat les dones, segueix sense haver-n’hi cap més a part de les nostres dues amfitriones i preguntem el perquè. “Les dones i els nens fan el trencament del dejuni a casa i venen per l’oració de després, la que es farà a 2/4 de 9” explica Sarae que afegeix que ella i la seva cunyada han anat a la mesquita per atendre’ns i que sinó també haurien vingut més tard. Les nostres interlocutores no tenen cap problema a respondre’ns amb tota sinceritat i la conversa a taula deriva per diversos camins. Des del sentit i les formes de la festa en si, a l’experiència de les dues noies a la ciutat i el comentari de l’actualitat més recent. Una obligació amb excepcionsSarae conta com el mes de Ramadà és un dels pilars bàsics de l’islam i que tothom l’ha de complir, tot i que amb petites excepcions. “Les nenes l’han de fer des que tenen la seva primera regla, llavors ja se les considera dones i han de complir amb tot el que els demana l’islam” diu. Però la jove també ens explica com hi ha situacions en què s’entén que algú no pugui complir amb l’abstinència del Ramadà. Així, les persones malaltes, els nens, les dones que acaben de donar a llum i encara s’han de recuperar del part i les que tenen la regla, no cal que segueixin aquestes directrius. Això sí, el ramadà és obligatori i caldrà que un cop recuperats físicament i en condicions per aguantar el dejuni, aquest es recuperi en una altra època de l’any. Si els malalts no milloren o per qualsevol altre motiu no es pot complir amb aquest precepte, el dejuni es pot convalidar amb el pagament d’una petita multa que anirà a parar a la mesquita o alguna obra de caritat. A mesura que passa el temps la conversa es torna més còmoda i distesa. Deixem de parlar del Ramadà i entrem en temes més personals. Per exemple, la Sarae ens explica la seva experiència a l’escola, especialment a l’institut. “Jo anava al Biada, i allà hi havia molt bona relació entre els professors i alumnes. Al principi no portava sempre el mocador, o a vegades me’l posava de pirata, així modern, i no em deien res. Però quan vaig començar a utilitzar sempre el mocador tal i com mana l’Islam, sí que vaig notar un cert rebuig, un canvi en la relació” recorda Sarae. Malgrat tot, explica com la seva relació amb els companys de classe sempre ha estat molt bona i fàcil i reconeix com en ocasions són els propis nens nouvinguts els que se senten diferents i no es relacionen amb la resta de companys.Les carícatures de MahomaI entre mossegada i mossegada seguim parlant dels temes més actuals. Així apareix a la conversa la polèmica per les anomenades “caricatures de Mahoma”. Sarae confesa com ella també va viure aquest fet com una gran ofensa, no només pel fet que es relacionés Mahoma amb la violència, sinó perquè els musulmans no tenen una representació en imatges del seu Déu, no poden dibuixar-lo, i és un gran greuge que algú ho faci. Nisrine també hi diu la seva, i explica com la seva religió, tot i que accepta que hi ha un grup de radicals que no ho compleix, els diu que han de respectar la resta de déus i religions, i que per això els costa d’entendre que algú els ofengui a ells. A més, ens comenta que encara que a vegades no ens ho pensem, al Marroc hi ha una gran quantitat d’esglésies i que la comunitat musulmana i la cristiana conviu sense conflictes.Menjar, conversa i companyia fan un sopar molt agradable que s’acaba amb una molt bona valoració per les dues bandes. Mentre que les membres de Justícia i Pau marxen d’allò més satisfetes per la visita, des de la comunitat de la mesquita Sarae ens diu que va ser una cita “molt agradable” i afegeix que “cal estar obert a la nova cultura”. Un sopar de germanor a la celebració del Ramadà
Justícia i Pau participen en una missa i en el trencament del dejuni a la mesquita de Rocafonda
Fa temps que a la ciutat ha deixat de regnar la cultura cristiana per convertir-se en un punt de trobada de diverses cultures i religions. Igual que a la resta de Catalunya, Espanya i el Món, la barreja de races i la convivència entre aquestes s’ha convertit en el més habitual. Però, a vegades, sorgeixen problemes i xocs culturals, sovint, perquè no coneixem suficientment l’altre. I és que tot i que són molts els punts en comú de les persones, també hi ha quelcom que els separa segons les cultures d’origen. Coses tant senzilles com per exemple el calendari a seguir i les festes que marca. Ara, quan nosaltres esperem la castanyada i el dia de Tots sants, els musulmans celebren el mes del Ramadà.Cada cultura es regeix per un calendari diferent. Sabem que per exemple els xinesos celebren l’any nou en unes dates diferents al nostre. I és que no tothom segueix el calendari que nosaltres utilitzem. Quan aquí diem que estem a l’octubre, el mes deu del nostre calendari, els musulmans comencen el seu novè més. Es tracta del mes del Corà, una data molt especial per a la comunitat islàmica i de la que, encara que no sapiguem ben bé en què consisteix, tots n’hem sentit a parlar: el Ramadà. Per poder apaivagar aquestes diferències i amb la voluntat d’obrir-se a la ciutat i als mataronins, enguany la comunitat musulmana de la mesquita de Rocafonda ha convidat a participar a l’associació Justícia i Pau a la cerimònia de trencament del dejuni. Tot i que en els darrers anys Justícia i Pau ja ha estat convidada a la mesquita en diverses ocasions, també durant la pregària nocturna del ramadà, aquest any ha estat el primer que han participat de la festa completa, des del trencament del dejuni, com uns membres més de la comunitat.A semblança dels amfitrionsLa cita és el dissabte 14 a 1/4 de vuit, l’hora de la pregària de la tarda. En arribar a la mesquita, els membres de Justícia i Pau imiten els seus amfitrions: cal descalçar-se abans d’entrar al recinte religiós. Les poques dones que assisteixen a la vetllada, només tres, cal que prenguin més precaucions: mànigues i pantaló llarg i un mocador per tapar el cabell. Malgrat tot, he de dir que aquesta redactora no va pensar en portar un mocador pel cap, com el que utilitzaven les seves amfitriones, i no va tenir cap impediment per entrar al recinte d’oració ni per participar de la festa. Això sí, seguint la tradició islàmica, les dones ens hem de situar en un racó petit al fons de la mesquita, separat de la resta per una petita reixa de fusta.Quan l’oració acaba, després d’un quart d’hora, és el moment de trencar el dejuni. La separació entre homes i dones segueix i cadascú s’entaula al recinte de la mesquita que li pertany. Mentre a la taula dels homes hi seuen una cinquantena de comensals, a la de dones som set. Sarae, de 20 anys, i Nisrine, de 22, són les encarregades d’explicar-nos en què consisteix la cerimònia. Nisrine fa tant sols un parell de setmanes que ha arribat i encara no parla la nostra llengua. És la cunyada de Sarae, una jove que viu a la ciutat des dels tres anys i que coneix perfectament el castellà i el català, mentre que l’àrab també el parla però no sap escriure’l. Ella farà d’intèrpret.Un cop a taulaEns entaulem al voltant d’una taula plena de menjar, i Sarae ens explica en què consisteix el Ramadà, la celebració de la qual estem participant. “En el mes del Ramadà els homes i les dones no poden menjar ni beure, fumar, perfumar-se i tenir relacions sexuals mentre sigui de dia” diu Sarae. Per això un dels moments del dia més importants durant aquesta festa és el trencament del dejuni, quan els musulmans poden tornar a menjar. Ara, però, han de recuperar en poca estona tot allò que el cos necessita i que no han pogut menjar durant el dia. Per això a la taula hi veiem, i ens conviden a tastar, aliments molt consistents. Des d’una sopa que barreja llegums, verdura i carns, fins a dàtils, batut de fruita i dol-ços àrabs d’ametlla i mel. Malgrat que el banquet l’han preparat les dones, segueix sense haver-n’hi cap més a part de les nostres dues amfitriones i preguntem el perquè. “Les dones i els nens fan el trencament del dejuni a casa i venen per l’oració de després, la que es farà a 2/4 de 9” explica Sarae que afegeix que ella i la seva cunyada han anat a la mesquita per atendre’ns i que sinó també haurien vingut més tard. Les nostres interlocutores no tenen cap problema a respondre’ns amb tota sinceritat i la conversa a taula deriva per diversos camins. Des del sentit i les formes de la festa en si, a l’experiència de les dues noies a la ciutat i el comentari de l’actualitat més recent. Una obligació amb excepcionsSarae conta com el mes de Ramadà és un dels pilars bàsics de l’islam i que tothom l’ha de complir, tot i que amb petites excepcions. “Les nenes l’han de fer des que tenen la seva primera regla, llavors ja se les considera dones i han de complir amb tot el que els demana l’islam” diu. Però la jove també ens explica com hi ha situacions en què s’entén que algú no pugui complir amb l’abstinència del Ramadà. Així, les persones malaltes, els nens, les dones que acaben de donar a llum i encara s’han de recuperar del part i les que tenen la regla, no cal que segueixin aquestes directrius. Això sí, el ramadà és obligatori i caldrà que un cop recuperats físicament i en condicions per aguantar el dejuni, aquest es recuperi en una altra època de l’any. Si els malalts no milloren o per qualsevol altre motiu no es pot complir amb aquest precepte, el dejuni es pot convalidar amb el pagament d’una petita multa que anirà a parar a la mesquita o alguna obra de caritat. A mesura que passa el temps la conversa es torna més còmoda i distesa. Deixem de parlar del Ramadà i entrem en temes més personals. Per exemple, la Sarae ens explica la seva experiència a l’escola, especialment a l’institut. “Jo anava al Biada, i allà hi havia molt bona relació entre els professors i alumnes. Al principi no portava sempre el mocador, o a vegades me’l posava de pirata, així modern, i no em deien res. Però quan vaig començar a utilitzar sempre el mocador tal i com mana l’Islam, sí que vaig notar un cert rebuig, un canvi en la relació” recorda Sarae. Malgrat tot, explica com la seva relació amb els companys de classe sempre ha estat molt bona i fàcil i reconeix com en ocasions són els propis nens nouvinguts els que se senten diferents i no es relacionen amb la resta de companys.Les carícatures de MahomaI entre mossegada i mossegada seguim parlant dels temes més actuals. Així apareix a la conversa la polèmica per les anomenades “caricatures de Mahoma”. Sarae confesa com ella també va viure aquest fet com una gran ofensa, no només pel fet que es relacionés Mahoma amb la violència, sinó perquè els musulmans no tenen una representació en imatges del seu Déu, no poden dibuixar-lo, i és un gran greuge que algú ho faci. Nisrine també hi diu la seva, i explica com la seva religió, tot i que accepta que hi ha un grup de radicals que no ho compleix, els diu que han de respectar la resta de déus i religions, i que per això els costa d’entendre que algú els ofengui a ells. A més, ens comenta que encara que a vegades no ens ho pensem, al Marroc hi ha una gran quantitat d’esglésies i que la comunitat musulmana i la cristiana conviu sense conflictes.Menjar, conversa i companyia fan un sopar molt agradable que s’acaba amb una molt bona valoració per les dues bandes. Mentre que les membres de Justícia i Pau marxen d’allò més satisfetes per la visita, des de la comunitat de la mesquita Sarae ens diu que va ser una cita “molt agradable” i afegeix que “cal estar obert a la nova cultura”. 
