Amb la fase regular finalitzada i la permanència a la butxaca, les noies de l'Advisoria Boet Mataró descansen tranquil·les de saber que han aconseguit una gran fita. "Potser sembla més fàcil del que realment és –explica l'Olga Ruano, jugadora i capitana de l'equip– però no és tan fàcil i hem treballat per fer-ho.". Vam quedar per fer un balanç de com ha anat la primera temporada del club a Lliga Femenina 2, però, inevitablement, va sortir sobre la taula la situació que viu el bàsquet femení i les dificultats amb què es troben les jugadores.
Ruano desprèn passió quan parla dels seus dos motors: el bàsquet i l'educació. És de Barcelona, però fa cinc anys que va mudar-se a Mataró, on confessa que s'hi troba molt bé. Treballa com a mestra a l'escola Valldemia i des de fa dos anys juga al Boet Mataró.
Primer de tot, m'entra un petit dubte: Com és que t'han nomenat capitana amb tan poc temps al club?
[L'Olga riu] No hi ha cap capitana reconeguda com a tal, però sóc la gran, la veterana, i sempre que toca parlar, m'ho diuen a mi. Fa dos anys que hi sóc, però crec que sóc gairebé la que més porto. Excepte l'Elena Latorre, que està al club des de tota la vida, totes les altres vam entrar l'any passat, o aquest any.
Aleshores quan vas arribar al Boet el teu primer any, ja era un equip molt nou.
De les que estaven, van quedar la meitat i vam entrar cinc noves. Just quan vaig arribar acabaven de pujar de Primera a Copa i van mantenir l'estructura de l'equip però van fitxar jugadores noves. I l'any passat, en pujar a LF2, van tornar a renovar.
És curiós el fet de venir a un Copa estant a un LF2 que acabava de pujar a LF1. Hi ha influenciat la figura de Jordi Vizcaíno?
És veritat que anàvem bastant de la mà. Era dels "meus" perquè ja el coneixia, i en sortir del Sant Adrià com a entrenador i venir a Mataró, al costat de casa meva –perquè si hagués anat a un Copa Catalunya a l'altra punta no hi hauria anat– va influenciar. També un tema molt important és que en pujar a Lliga 1, es professionalitza molt i hi ha jornades entre setmana, entrenaments al matí, i a la tarda cada dia. En canvi, a LF2 són tres dies a la setmana. Va ser la suma de tot. Per altra banda, a l'escola m'oferien jornada completa i tutoria. Vaig veure que amb tot no podia i em vaig haver de decantar pel que és la meva feina.
Bé, com passa amb molts esports femenins, la dificultat de dedicar-te al bàsquet però també haver-te de dedicar a una altra feina.
El fet de ser noia és el que té. Fa molta ràbia. Si estiguéssim parlant de nois, els que estan a primera divisió ja ho tindrien fet. De fet, jo vaig haver de renunciar perquè no puc deixar de treballar per dedicar-me al bàsquet, perquè ja tinc una edat i perquè no em guanyaré la vida. Hi ha molta diferència quan estàs a la universitat i quan passes a treballar. Jo crec que és un dels canvis més bèsties. També et dic que m'agrada molt la meva feina, sóc una apassionada de l'educació i gaudeixo molt.
I com ho combines?
Estic a l'escola tot el dia, sense parar, fins a les 18.30 h de la tarda com a mínim, i després vaig a entrenar de 21 a 23.30 h de la nit. És dur pel que fa al cansament. Sobretot en aquesta lliga que jugues per tota Espanya. Desplaçaments, molts partits a Galícia i molts han coincidit en diumenge. I clar, tornem amb l'últim vol que normalment és el més barat i arribem a casa diumenge a la 1 de la matinada; i el dilluns posa-t'hi una altra vegada. Físicament és molt cansat.
Creus que tots els equips de la categoria es troben en la mateixa situació, o va en funció del pressupost?
És una lliga semi professional, però hi ha equips que ho professionalitzen molt. Els que tenen més pressupost, per molt que sigui segona divisió, fitxen gent que es dedica exclusivament a jugar. Al matí van al gimnàs, treballen tecnificació, descansen i a la tarda entrenen. És el cas que nosaltres teníem amb la Judy Jones aquí. I es nota molt. Els equips amb més pressupost, a part de tenir plantilles més bones, a nivell físic estan molt més controlades.
Aleshores, té encara més mèrit que us hàgiu mantingut a la categoria?
Sí, jo crec que té molt de mèrit. Al final, som molt exigents totes les de l'equip i jo per exemple m'esperava alguna cosa més. Et quedes amb la permanència i penses "he fet desè lloc". Però quan t'hi pares a pensar, per començar és un club que fa dos anys estava a Primera Catalana, i ara està a Lliga Femenina 2. Dos ascensos en dos anys. Per tant, que el primer any de Lliga 2 et mantinguis és un èxit.
La temporada ha servit també per estabilitzar-se?
Està clar. Tant l'equip com el club s'hi han d'acostumar. Al final, un canvi de Lliga 2 són moltes coses: molts desplaçaments, moltes coses per organitzar, una demanada econòmica molt gran... Aquest primer any ens hem mantingut i hem après, i a partir d'ara hem de seguir creixent d'alguna manera.
Com hem dit, era un equip molt nou.
És un equip nou i també hem tingut moments en què la sort no ha estat molt de cara. Alguns fitxatges no van sortir bé, vam acabar sent només vuit jugadores sènior en comptes de 10, i això acaba pesant. Poca gent a la plantilla, tot i que les júniors t'ajuden, però costa trobar el ritme d'entrenament. També alguna lesió... com si no acabéssim d'arrencar.
Tot i que la primera volta (7 derrotes/6 victòries), va ser millor que la segona (10 derrotes, 3 victòries).
Sí, per això la sensació al final és una mica agredolça. Mantenir-se és un èxit, però la segona volta ha sigut més fluixa. Però jo crec que ha sigut per un cúmul de circumstàncies que no ens ha deixat treballar com ens agradaria, per lesions o perquè faltava gent.
Totes teníeu experiència en la categoria?
Les que van fitxar noves sí, excepte la Sílvia que no hi havia jugat, però és una jugadora molt potent de Copa i llavors va agafar l'oportunitat. I després, també van venir la Marta Claret i la Itziar Llobet, que havien jugat amb el Jordi i amb mi a Sant Adrià.
Com valores el paper de Jordi Vizcaíno, primer havent ascendit l'equip i després amb la permanència?
Ha sigut una temporada difícil per a tots. Però en Jordi té una línia de treball i ell va "a mort" amb ella. Jo crec que ha fet molt bona feina, és un entrenador que t'exigeix sempre el màxim i això no li treu ningú i crec que és la clau. És cert que no hem guanyat tants partits com voldríem, i això és complicat de gestionar per tothom i hi ha moments que hem patit, ell i nosaltres. Però és un entrenador que sempre ho dóna tot, i és d'agrair perquè encara que les coses vagin malament saps que arribaràs a l'entrenament el dilluns i que t'apretarà. I al final hem salvat la categoria, que és l'objectiu. Potser sembla més fàcil del que realment és. No era tan fàcil i hem treballat per fer-ho.
Recordes el moment en què vau saber que estàveu salvades matemàticament, després de guanyar el Cerdanyola a falta de tres jornades per acabar la fase regular? Va ser un bon partit.
Sí, vam guanyar molt bé. Jo patia una mica per veure com sortiria, perquè la dinàmica no ha estat molt positiva, tot i que estava convençuda que ens acabaríem salvant. Però anaven passant les jornades i veies que no arribava... i quan vam guanyar el Cerdanyola va ser treure's un pes de sobre. La feina ja estava feta i no calia patir més. I de fet, els últims partits van ser millors. L'última jornada contra el Celta per poc no guanyem.
Que segurament no s'ho esperaven...
No, gairebé els amarguem la festa. El pavelló estava ple, i nosaltres vam anar allà i quasi les guanyem. Recordo que quan estava escalfant vaig pensar que ho teníem tot en contra: pavelló ple, un equip que va primer i va a fase d'ascens, i nosaltres que érem poquetes i ja havíem acabat, havíem fet ja un acomiadament a la Judy que tornava cap als Estats Units... era una setmana d'aquelles que ja estàs a les últimes. I acabar amb un partit com el que vam fer, et deixa un bon sabor. Van sortir les coses com havien de sortir.
I ara, un descans merescut i a pair la temporada?
Ara mateix no estem fent res. Pensa també que ha estat Setmana Santa. Ara crec que totes ens mantenim, anant al gimnàs com a molt [riu], però ara són setmanes de descansar. La temporada és molt curta però molt intensa, i tothom necessita una mica de desconnexió. Però coordinadors i cos tècnic no descansen i suposo que ells ja estan treballant de cara a l'any vinent.
I tu saps si continuaràs al Boet?
Encara no hi ha res formal i no hem parlat res. Jo òvbiament sóc a Mataró i estic molt contenta. Veurem com van les coses.
Una de les problemàtiques amb què es troben molts equips, sobretot femenins, és que, tot i haver assumit per mèrits esportius una categoria, per motius econòmics s'hi hagi de renunciar. Sense anar més lluny, l'UE Mataró va haver-ho de fer el 2012 quan estava a Lliga Femenina 2 o, canviant d'esport, el CN Mataró de Tennis Taula va haver de renunciar a la Superdivisió femenina el 2016. L'Olga ha viscut dues vegades aquesta situació.
Saps si us va costar gaire trobar patrocinador quan vau pujar a LF2?
Jo diria, i espero no equivocar-me, que el patrocinador gran que tenia el Boet fins a l'any passat és Mataró Parc, i vam sortir amb aquest. L'Alberto, el director tècnic, es mou molt i busca patrocinadors a tot arreu, i segur que van haver de fer l'esforç de buscar-ne més. Va ser al gener, a mitja temporada, que va entrar a patrocinar-nos Advisoria.
Perquè pujar de categoria exigeix un esforç econòmic important.
Està clar. Des que vam pujar, però, el club tenia intenció de seguir i en cap moment ens van dir que no tindríem continuïtat si no trobàvem patrocinador. Però al final un equip femení a primera divisió costa molts diners, i s'ha de buscar patrocinadors contínuament, no només els grans que surten a la samarreta sinó altres sponsors també.
Hi ha molts equips que han de renunciar per falta de pressupost. L'UE mateix, quan tu estaves, s'hi va trobar.
Correcte. Vaig encadenar dos anys. Estava a Sant Adrià a LF2 i van renunciar-hi, i vaig venir a Mataró i quan vam acabar l'any també va renunciar. I és quan vaig anar a Girona [a Lliga Femenina 1].
Com a jugadora, el fet que per mèrits puguis estar a una categoria però per temes econòmics no pugui mantenir-se, suposo que ha de ser frustrant, no?
És un pal, sí. I és molt injust, perquè estàs “currant” i no hi ha reconeixement. Tot i que jo crec que cada vegada el bàsquet femení té més tirada i això s'agraeix. Té més seguiment pels mitjans també. Crec que a poc a poc va enganxant.
Vosaltres a les grades hi teniu gaire gent, a Mataró?
Podríem tenir-ne més [riu]. Amb els nois per exemple hi ha molt seguiment i molt soroll. Amb nosaltres costa, però també és veritat que és un procés. Els nois fa anys que estan a una categoria bastant alta, i nosaltres hem anat pujant molt ràpidament. Crec que també la gent ha d'acostumar-se. I hem d'agradar i fer bons partits i anar engrescant a la gent.
Esperem que l'any que ve que continueu a la lliga la gent s'animi més.
I tant. És una lliga molt bonica i si t'agrada el bàsquet, és una lliga molt "guai" de veure. Hi ha molt bons partits i jugadores. La Judy veure-la jugar és un goig, físicament és una màquina. És una ciutat a la qual hi ha molt de bàsquet, és cert, i s'ha de seguir treballant i que s'iguali amb els nois. Això és el que m'encantaria.
