Costarà déu i ajuda!

El dia que el Futbol Club Barcelona celebrava el seu 110 aniversari regalava un triomf a la seva afició davant del Real Madrid, però a més aquest partit era seguit per quasi tots els aficionats al futbol de la nostra ciutat, mentre una estona abans el CE Mataró jugava quasi en família -perquè de fet sembla que a part dels familiars dels jugadors poca gent queda-, davant la Muntanyesa, buscant un triomf que no arriba però sembla que costarà déu i ajuda arribar-hi. I el nostre club, que durant molts anys fou l’emblema de la ciutat, també s’apropa a una data històrica, perquè d’aquí tres anys haurà de complir els 100 anys. Quasi un segle de vida durant el qual se n’han passat de molt magres, com els sis anys a finals dels vuitanta i principis dels noranta en que es va caure a 1a Regional. Es va haver de superar una fortíssima crisi econòmica, i primer de la mà de Tomàs Pallarès de president i amb Corominas a la banqueta, es va començar a pujar i després sota les presidències de Rafa Campos i de Francesc Rimblas, es van viure uns anys sensacionals, gaudint de futbol de qualitat de la mà dels tècnics Miguel Àlvarez i Joan Vilà, i que va fer que en algun moment es pensés en pujar a 2a Divisió. Tot allò ara ja sembla un somni llunyà -i només fa sis anys!-, per aquells que encara es dignen aparèixer pel camp i, com ens deia un dels que continuen fidels, no serà fàcil que hi tornin els que han abandonat les grades, sobretot si com el passat diumenge un s’ha de mullar de valent perquè el camp municipal d’esports no té ni una miserable tribuneta, que tenen pràcticament tots els camps del Maresme. Però és que el Mataró sembla un “homeless” quasi centenari abandonat quasi per tothom.Com el club ha arribat a aquesta situació? Ho hauríem de preguntar al darrer president. Com està el camp en la situació actual? Ho hauríem de preguntar als responsables esportius de la ciutat als quals no se sol veure pel camp.