Aquest diumenge els catalans tenim una cita a les urnes en unes eleccions sens dubte especials i crucials. Per tothom. I per què en parlem en aquestes pàgines? Doncs perquè trobo significatiu que en els darrers dies de campanya des dels dos grans blocs s’hagi usat l’esport en certs moments de la campanya electoral. I ho trobo lògic, ja que és una manera efectiva de connectar amb la gent. Trenquem el tabú de què no es pot barrejar política i esport.
Des d’una banda hem vist com l’espectacular actuació de Pau Gasol era utilitzada per destacar-ne la seva espanyolitat, exemple i compromís amb la Roja “de todos”. Des d’òrgans oficials també s’ha atiat el discurs de la por, dient que el Barça “seria un Standard de Lieja en una devaluada Lliga Catalana”, i inclús en una televisió estatal s’opinava que en una Catalunya independent el Barça entraria en “bancarrota”.
Des de l’altre costat, la Plataforma proseleccions ha preparat un vídeo titulat “És l’hora de guanyar”, prenent com a exemple de l’equip de futbol de Sant Llorenç de la Muga, un equip que va tardar pràcticament tres anys en guanyar un partit. També s’ha pogut veure una campanya gràfica en què surt un jugador de la selecció de Catalunya i un d’Espanya abraçats sota el lema “Millor Veïns”.
Crec sincerament que les opinions dels dos grans blocs són igual de respectables. El que no entenc és que mentre que d’un costat es juga amb la il·lusió, l’esperança... de l’altra (gairebé) sempre es vagi a parar a la por de la gent. No entenc per què no sedueixen els catalans amb propostes sinó amb la por en tots els àmbits.
El millor de tot plegat és que aquest diumenge els que parlaran i decidiran seran els ciutadans. Nosaltres tenim el poder i, com a l’esport, en funció del resultat haurem de saber guanyar i saber perdre.
