Una de les notícies de la setmana ha estat veure el millor jugador del món de futbol al jutjat acusat de frau fiscal. Sobretot aquí a Barcelona, se’l justifica una mica dient que ja és la persona que més paga a Espanya, però no surten veus indignades queixant-se que aquestes quantitats són absolutament intolerables en un món en el qual hi ha molta gent per sota del llindar de la pobresa.
És possible que sigui necessari que hi hagi esportistes d’alt nivell perquè tots els que estan a la base tinguin la il·lusió de fer esport, tot fixant-se en ells. Però cal que cobrin aquests bestialitats? Recordo quan Àlex Corretja va guanyar el Màsters l’any 1998 i va rebre un taló per l’equivalent a una mica més d’un milió d’euros actuals, se li va preguntar què pensava d’haver rebut una quantitat com aquella i va respondre que quan començava hauria pagat per poder obtenir aquell títol.
Aquell mateix any, com podem llegir en un article a la revista “Fosbury”, un modest Manresa guanyava la lliga ACB de bàsquet amb un pressupost que era la tercera part del que tenien Barça i Real Madrid.
Però és que ara, quasi vint anys després, el Manresa té un pressupost de 2 milions (la meitat del que es reclama a Messi) mentre que els dos principals clubs de la lliga en tenen prop de quinze vegades més.
Però en el món del futbol la cosa és pitjor, ja que Barça i Madrid tenen una massa salarial trenta vegades més gran que la del Gijón. I tot producte del repartiment terriblement desproporcionat dels ingressos per televisió. Ben diferent del que passa a Anglaterra on la diferència és molt petita i això ha permès un petit miracle com que el Leicester guanyés la Premier.
Responent al darrer llibre de Varufakis: ¿Y los pobres ya sufren lo que deben? Es podria contestar que en esport, excepte en casos aïllats, sembla que continuaran patint per tal que els rics estiguin ben contents.
