El Mataró-La Roca d’handbol és el partit que no ens hem de perdre mai. Dissabte passat vaig fer "toris" per imperatiu cultural –un Lorca teatralitzat no és pas poca cosa– però aviat me n’arriben resultat i comentaris d’amics i coneguts.
Els groc-i-negres han guanyat remuntant al final a l’equip de l’altra banda del túnel, que entrena –per cert– un bon amic com és l’Héctor. Em diuen que no hi ha faltat l’ambient tot i que els veterans de la cosa sempre creiem que les grades, com els tomàquets o el pa, ja no són com eren abans. El compartir bloc amb el jugador franquícia local fa que aviat m’expliqui la batalleta. Guanyar a la Roca allà i aquí el mateix any és cosa grossa. De nit hi ha excessos justificats.
Tot i que segurament els roquerols tinguin més tírria al Granollers, per allò de la competència territorial i de nivell, a Mataró jo sempre vaig mamar i entendre que el rival genuí i proper eren ells. Em consta, a més, que la crispació en general que envolta l’esport de les àrees que no es poden trepitjar ha anat en general a la baixa. Segurament ja no hi ha aquella temperatura del pavelló antic. Tempus fugit.
Preguntat per un amic per què considerava rival precisament La Roca, aviat la conversa va evolucionar al fet que les rivalitats territorials poden fer molt per popularitzar l’esport local. Els hi deia un dia als companys –i gamarussos– del Front Mataroní que quan tinguem l’hoquei a dalt hem d’anar a pel Reus perquè per història s’ho mereixen. En waterpolo, aquella Copa de les sirenes va ser especial per ser contra el Sabadell o els partits contra el Sant Andreu també tenen un què, per ells i per elles.
Sense perdre els estreps, incentivar que ens esverem especialment segons contra qui juguin els nostres farà bé al nostre esport. Rivalitats sí, sempre. I ben enteses, és clar.
