Un coet fugaç que s'enlaira sense tocar les estrelles
Astronautas. Santi Amodeo. Espanya. 2003
Astronautas narra la història de Daniel (Nancho Novo), un dibuixant de còmics que intenta rehabilitar-se després de la seva llarga adicció a l’heroïna. A l’inici d’aquest procés, apareix una jove de quinze anys (Teresa Hurtado) que busca el seu germà, suposat veí del protagonista. La noia acaba instal·lant-se a casa del Daniel ajudant-lo en la seva díficil croada.
El protagonista, amb el propòsit d’assolir exitosament la reinserció social, fixa un decàleg que estableix allò que fan les persones normals, és a dir, aquelles normes que s’han d’acomplir rigurosament per ser un ciutadà exemplar (bona alimentació, exercici físic, socialització...). A través d’aquest decàleg, la pel·lícula fa una reflexió entorn aquest estrany concepte de la “normalitat” i defensa que cada persona es distingeix de la resta tot allunyant-se del que és corrent i comú.
El film parteix d’una molt bona idea a nivell argumental peró falla en el seu desenvolupament. D’una banda, introdueix nombroses animacions a l’estil Monty Python que enriqueixen visualment la pel·lícula però que distancien l’espectador de la història creant desconcert. D’altra banda, quan Astronautas comença assolir intensitat dramàtica i l’espectador s’implica emocionalment, el film es talla bruscament. No hi ha un final concluent i els conflictes encara no s’han resolt. Com a conseqüència, el públic de la sala es queda amb un munt d’interrogants i amb una certa insatisfacció.
Així doncs, Astronautas, que es va poder veure el passat dijous 15 d’abril al Teatre Monumental, és una proposta original i arriscada però que no acaba de convèncer.