L’argument:
Quan en John Bennet era petit va desitjar que el seu ós de peluix fos real. El desig es va complir i ara, 20 anys més tard, ell i en Ted segueixen vivint junts. Bebent, fumant i veient Flash Gordon tot el dia, la nòvia d’en John es comença a plantejar si no serà hora que els dos amics comencin vides separades.
Diagnòstic:
Seth MacFarlane és el creador de la sèrie de dibuixos animats ‘Padre de Familia’. Aquesta versió, encara més gamberra que els Simpson, d’una típica família americana està plena de gags irreverents que no deixen cap tema sense tractar. Aquest és, per tant, l’estil de l’autor d’aquesta Ted que suposa el debut al cinema d’aquest creador sense pèls a la llengua. Una història passada de voltes amb un toc de sentiment que agafa una premissa de Disney i la converteix en una gamberrada en la que, ja sigui amb els ràpids diàlegs, l’escatologia o les aparicions de personatges coneguts, demostra inequívocament qui és l’autor que hi ha al darrere.MacFarlane sap crear un clima en el que els seus actors -i els convidats especials- estan disposats a fer i dir-se qualsevol cosa. No estem davant, però, d’una unió de gags sense sentit. No. Al darrere hi ha la voluntat d’explicar la història d’un Peter Pan que no vol créixer. Una metàfora, aquest osset de peluix amb vida pròpia, que potser queda una mica enterrada amb l’humor i que, quan pren protagonisme, acaba donant els moments més ensucrats. El director, però, sap quin és el seu públic i no allarga massa el sentimentalisme. Dosis justes per donar entitat i ajudar a empatitzar amb els protagonistes.Aquesta versió bizarra de títols com el clàssic Big de Tom Hanks -amb estrella fugaç i tot- és molt recomanable per aquell públic amb la pell dura que li agrada riure de tot i de tothom. Si es deixen els prejudicis i la sensibilitat a la porta del cinema, Ted és un entreteniment, amb amics i crispetes, de bon nivell.
