Com cada any, han arribat el vi novell i la Guia Michelin dels estats espanyol i portuguès. Amb uns resultats relativament decebedors per a Catalunya i amb la sensació que tot plegat està ficat en un cercle viciós que, any rere any, repeteix esquemes i mostra cada cop menys aquell esperit de descoberta i aventura que la guia original pretenia. Aquella que et recomanava fer una marrada per poder dinar en un lloc diferent i interessant.
Perquè el que deixen entreveure els resultats i comentaris de la gent és que plou sobre mullat. Que a la rebotiga dels inspectors de la guia i entre els gurus de la cuina —tot i la sonada deserció del televisiu Dani Garcia cap a altres aventures culinàries— hi ha més preocupació per mantenir-se que per descobrir noves possibilitats de gaudi gastronòmic. Una tendència a la qual la Guia Michelin s'apunta, fent bo aquell rum-rum que afirma que, un cop hi has entrat, l'has de fer molt grossa perquè te'n treguin.
I clar, això dona un gran avantatge als grans que, en aquests temps de globalització, van substituint el restaurant emblemàtic per una cadena més o menys encoberta i més o menys diversificada d'establiments. Més propera a una multinacional que a un negoci que la gent segueix considerant artesanal. Només cal veure les estrelles que acumulen Martin Berasategui o, més modestament, Jordi Cruz.
Dit això, no voldria desmerèixer la tercera estrella del Cenador de Amós ni les cinc noves segones estrelles que han caigut entre Catalunya, el País Valencià i Andalusia, ni les dinou primeres que han obert la porta del paradís a dinou projectes que segur que encara tenen tot l'entusiasme de qui lluita per fer-se un lloc.
Però clar, el cel gastronòmic és un autobús que, segons Michelin, té un nombre limitat de seients. Aleshores, en la mesura que hi ha qui hi té tracte preferent com a client de tota la vida, la cosa deixa de ser engrescadora. O a vosaltres no us afecta quan, fent cua al restaurant, veieu entrar un client a qui el maître ajuda o convida a saltar-se-la?
