Em van explicar una anècdota, que tot i que no he pogut contrastar, em va agradar tant, que no em puc estar de compartir-la. Com dirien els italians “se non è vero, è ben trovato”.
En un restaurant de Barcelona va entrar a sopar en Fèlix Millet, dissortadament famós pel desfalc del Palau de la música. En el moment en què es va asseure, una taula del costat va cridar el cambrer i va demanar per canviar-se de lloc, ja que no volia sopar al costat d’aquell senyor, així ho va fer també una altra taula, obligant al final al referit personatge a abandonar el restaurant per no causar més rebombori.
Tal com tenim organitzada la societat, s’ha establert que la justícia és un poder independent dins l’Estat, un poder que es dedica de forma ordenada i metòdica a decidir si algú ha actuat o no d’acord amb les lleis establertes. Això està bé, si a cadascú de nosaltres ens demanéssim que administréssim la justícia tal com ens sembla, en poc temps estaríem tots barallats entre nosaltres. Però que existeixi un poder independent encarregat de la justícia, no deu voler dir que els ciutadans ens desvinculem d’aquest tema, ja que tot i que l’estat s’ ocupa de l’educació, la sanitat o de netejar els carrers, tots tenim alguna responsabilitat en aquests àmbits.
El senyor Millet haurà de pagar allò que dictaminin els jutges, però a part, també ha de saber que no es poden agafar diners de donacions, donar-se la gran vida, i després anar a sopar com si res. El mateix s’aplica per a antics directors de caixes que viuen amb pensions milionàries després d’haver enfonsat entitats centenàries. Aquestes setmanes, potser alguns hem conegut gent que tot i no haver esquiat mai, s’agafa de forma inesperada uns dies de vacances per aprofitar les últimes neus de la temporada a Andorra, o alguns que es vanaglorien del sistema que tenen muntat per amagar diners a la declaració d’hisenda. Jutjar és molt difícil, sempre s’ha de fer sobre la base de la consciència de les nostres limitacions per entendre la complexitat de cada cas, i sobretot no caient en falses superioritats morals. Últims exemples ens ensenyen, que precisament aquells que predicaven alts valors morals, després tenien problemes per aplicar-los dins de casa.
Però el nostre sistema no funciona si no hi ha una consciència col·lectiva que s’han de seguir les lleis i que mantenir-lo costa molts diners, que s’han de pagar entre tots. Per tant, reconeixent les pròpies limitacions i defectes, no ens podem fer còmplices i valedors de qualsevol comportament. Ens hi juguem massa.
