L’efervescència d’aquests temps polítics que ens ha tocat viure suma encara més titulars, imatges i declaracions a l’allau permanent en mitjans i xarxes socials al que, mal que ens costi, ens hem acabat habituant. Esborronats per la immediatesa, el desconcert o el groguisme, costa capir la mesura exacta del moment, les seves proporcions de grandesa i de mesquinesa. Segons com, ens sembla complicat endevinar la transcendència històrica del moment, macada massa sovint per la baixa volada d’intencions i posats dels protagonistes.
Ens agrada posar-nos exquisits i com a mers espectadors que (malgrat tot) som, juguem a vendre’ns impol·luts i ens autoconcedim el dret a llançar la primera pedra, a exigir coherències, a alçar el dit assenyalant la més mínima distorsió en el discurs. Tant li fa si, tal com la moda sembla imposar, exigim als càrrecs públics sous gairebé simbòlics i alhora volem que ens representin els millors. Si rondinem de trobar arrapats a les poltrones les mateixes cares i cognoms de sempre i alhora podem titllar de mala estratègia que s’aposti per perfils desconeguts.
Si, sense deixar d’arrufar el nas, critiquem el tsunami de discursos estàndard, tant mil·limetrats com buits, i alhora posem el crit al cel quan algú travessa les estretes cotilles del políticament correcte. Si podem disparar, en un mateix discurs, contra les actituds d’immobilisme i alhora contra els qui acusem d’oportunistes per pujar-se al carro que passi en aquell precís moment.
Podríem brandar l’excusa de què la virtut rau en el terme mig, si no fos perquè sovint tracem aquests discursos amb traç gruixut i esverat: la coherència s’exigeix als altres. Allò de la brossa a l’ull de l’altre. Al cap i a la fi, com deia Llorenç Villalonga, “el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones sensates, que pensen com jo, i el dels pertorbats, que opinen d’una altra manera”.
Són moments històrics -pel que sembla- i, malgrat que apassionants, caldria saber temperar neguits i obviar les estridències i gemecs de les, com diu aquell, cheerleaders hiperventilades d’una banda i de l’altra i de l’altra. Seria d’agrair, més silenci.
