Ja ho diuen, ja, que a Mataró mai s'hi fa res. Ho conclouen els que són piadosos a Facebook i els qui sentencien a Twitter. Assenteixen les famílies a taula i ho conclouen els bars on encara es fan converses de bar, que també és una espècie en perill d'extinció.
A Mataró no s'hi fa mai res perquè som d'una manera de ser capcota, evoluciona la teoria, més de portes endins. Per això col·leccionem un ampli currículum de coneguts al cementiri dels projectes fallits que, si el volen ubicar, deu quedar encara més amunt que el de les Valls. A Mataró mai s'hi fa res de bo i val més que ens hi fem a la idea.
El primer cap de setmana d'aquest mes que torna a ser el mes del no s'hi fa res, un grapat de 5.000 mataronins caminaven amb la mateixa samarreta i més de mig miler més anaven de blau a l'altra punta de país per fer castells. Dissabte se celebrava el 70è aniversari del Museu Arxiu i ara comença el 30è del Grup d'Història del Casal. L'Open Puig i Cadafalch –que era d'aquí, on ja llavors ja no es feia res– es fixa en les muralles que tenim, tot i no tenir res. Als Dolors, demanant tanda, hi pots veure el resultat de la restauració. Resulta que no sé quants turistes es deuen haver equivocat i, ens diuen i notem, han fet cap a la ciutat que no té res. Hi ha cicles independents de música electrònica o cinema alternatiu. A Sant Simó van més enllà del sabre i això del primer ferrocarril sembla que tira. Deu ser un res i mig. I la setmana que ve hi ha un festival per tornar a fer que el somriure entranyable de l'Aleix se'ns encomani a tots.
Deu ser allò del qui no plora no mama, però potser el discurs reiterat hauria de deixar-se de penjar llufes, llepar ferides i fer competició de rebequeries i mutar a l'autocrítica i la necessitat de perspectiva.
Buscant la ciutat de no sé quin any, com diu fer l'Ajuntament, a veure si també hi trobem una mica de caràcter per no ser l'ase dels propis cops.
