De conversa distesa i evasiva, tot treballant, una companya em va descobrir una teoria de tints escabrosos –dispensin els aprensius o llepafils– que em té capficat des de fa mig mes. És un raonament que relaciona el nostre estat de salut amb el comportament que tenen les nostres restes dins de la tassa. No sé si ho sabré adornar més, però la cosa va així: quan anem de ventre al lavabo tenim a l'abast un índex al qual, segurament, fins ara no havíem fet cas. El teorema, em plantegen, ve de fonts fidedignes i estudiades i sentencia que si les nostres defecacions suren en lloc d'enfonsar-se és que quelcom en la nostra salut o dieta no acaba de rutllar. Si no volen, no cal que s'hi fixin. Però si miren i la cosa sura, que sàpiguen que tenen mala peça al teler.
No amagaré que d'ençà d'aquest magne descobriment teòric –i després d'haver-lo compartit amb amistats, fent la xerrada– l'avaluació del comportament ja forma part del ritus concret de fer les pròpies necessitats. Les explicacions teòriques són consistents. Si sura, és que hem de reduir greixos, consell que, d'altra banda, convé tenir present sempre, encara que la cosa se'ns ancori a baix de tot. També pot ser, si emergeix, que faltin proteïnes o vitamines. És bo saber-ho.
En temps de globalització informativa, per als despistats com servidor, és fàcil perdre's entre on comencen els consells dels humors de la medicina tibetana i on acaba la macrobiòtica. Hi ha no celíacs que defugen el gluten, vegans de pedra picada i d'altres en graons intermedis, obsessionats de la caloria i psuedoemuladors del pretèrit paleolític. Hi ha raons llargues per a tot i modes per a tots els gustos. Hi ha gent per a tot, vaja.
Enmig de l'amalgama de teories que s'encreuen i es compliquen, descobrir aquest barem primari, bàsic i rupestre d'analitzar el comportament del resultat de la nostra digestió em va semblar, fins i tot, metafòric. Aplicable a qualsevol altre àmbit, entre teories i brogit.
El poden traduir a la política o a la societat, a les amistats i a les que es pensen que ho són. A les empreses, als rics, als que manen i a tot plegat.
En tot, ras i curt: la merda, quan sura, no és bona merda, i convé, per salut, enfonsar-la.
