Dilluns passat en Víctor va delectar a tots els qui compartim grup de WhatsApp amb ell amb una nota de veu de quatre minuts i quaranta segons. No els vaig comptar. És que la llargada de la cosa, ja ho sap tothom, és el primer que veus després de la petita vibració o avís sonor de l'aplicació de missatgeria instantània que, diguem-ho, ha passat a vehicular, organitzar i fins i tot jerarquitzar el nostre esquema de relacions socials.
Ara,si no tens un grup en comú, no vas compartir escola amb els galifardeus amb qui feies gamberrades; si no explicites el "per molts anys", deu ser que no vols mantenir viu el lligam del grup identificable amb el nom de la colla. Un nom que es deu a la inspiració de qui va crear el nexe virtual entre els seus membres: avui sembla possible fer costellades sense carn però no es pot organitzar cap àpat gros sense el grup de torn.
No vull passar per cromanyó. Gasto, parlo i depenc del WhatsApp. I també del Telegram. I encara d'alguna altra d'aquelles que fa un any es van posar de moda, quan a tots ens havien d'espiar. O ens espiaven. Tant és.
Els parlava de la nota de veu de quatre minuts i quaranta. Mireu, jo a en Víctor me l'aprecio. M'agrada dinar-hi, riure-hi, llegir-lo, que em llegeixi. Sobretot quan discrepem, però no li tolero que m'enviï una nota de veu de quasi cinc minuts. I no la vaig voler escoltar. El meu màxim grau de poruga desobediència amical. Amb l'Àlex i la Roser passa una cosa semblant. Tenim un grup a tres on pràcticament soc l'únic –altre cop, el cromanyó– que escriu les argumentacions no telegràfiques. Ells són joves i parlen (amb les notes de veu del dimoni).
Quan algú es pren la llibertat de radiar-te quelcom en lloc d'escriure't ho fa, hem de suposar, en pro dels nous hàbits socials, en els quals tot ha de ser lleuger. Com la merda que sura. Decideixen que és cansat d'escriure i que, total, aniran més per feina si ho fan de viva veu.
L'emissor d'aquesta arma potser sí que s'estalvia temps, però el pren, directament, al receptor de l'acte comunicatiu. Perquè jo llegeixo força més de pressa que no pas tardo a escoltar algú; perquè és fàcil que tu maltractis la llengua amb més alegria de forma oral –si és que no ha mort, ja, la vergonya ortogràfica escrita–, i perquè, per més que en Víctor i altres amics s'hi entestin, no em dona la gana d'aprendre a escoltar en diagonal.
Prou notes. Gràcies.
