Ara, amb xarxes socials, ja no fa ni falta implorar un suposat rellotge biològic: 25 de juny, l'endemà de Sant Joan, onada de calor... I queda un mes per Les Santes. Com que som colla, els que compartim la patologia, hi veig referències i en participo. Ens passa sovint, a Mataró, amb la nostra Festa Major. Cartell a banda, ens en recordem quan ja les tenim a sobre, de les nostres Santes. No és allò de recordar Santa Bàrbara només quan trona, però hi ha elements que conviden a demanar anticipació. Els debats i atzucacs requereixen perspectiva, perquè si no anirem sempre tard. I quan fou mort el combregaren.
Les Santes, com a festa, se'ns presentaran fidels a un esquema immòbil no se sap ben bé el perquè, més enllà de l'enorme despesa econòmica que suposen. Sempre ploramiques de pressupost, mentre la resta de partida cultural queda hipotecada pel que costen, incapaços de capitalitzar la festa més enllà de la inversió directa pública. Els que a vegades diem que ens pesen els ossos ens podríem inspirar en com el programa de la celebració no presenta variacions rellevants en deu anys –glorioses Dissantes a banda– . Cada any el mateix comput és més carregós en el sentit econòmic, sense cap gran novetat.
La carència amb què se'ns presenten Les Santes, a final de curs, ens aboquen a passar-les com sempre per empènyer un altre any. I mentre tothom es vanagloria de les moltes virtuts que té la cosa, a poc a poc, deixem de fer-ne festa major per esdevenir simples consumidors del que es fa. Les Santes són una festa àmpliament participada, que no és el mateix que una festa participativa, que és el que havia estat.
En l'any del quarantè aniversari de la seva refundació, les politges transmissores del que es va crear llavors tenen engranatges que grinyolen i assistim a una mena de dictadura de la seguretat que prioritza els peus de plom i la certesa del copiar i enganxar a qualsevol proposta de risc, necessària des d'una perspectiva de política pública, que és la que ha de tenir la festa.
Sent sempre el mateix farcell, només puja l'afluència a la festa però cada cop són menys les entitats que es mullen per fer-la. L'immobilisme s'ha imposat per saturació organitzativa i no hi ha marge, idees ni voluntat de reprojectar o replantejar una estructura festiva que pot esdevenir romanalla si no resisteix amb noves respostes les preguntes insolents del cap del temps. Preguntes que caldrà que ens fem els qui còmodament consumim Les Santes convertits en còmplices per omissió de l'acció de l'anar fent que ens portarà, d'aquí un mes, a una mica més del de sempre.
Que també ens agrada, és clar...
