Ho confesso: no m’agraden les xarxes socials. Mai m’he sentit còmode compartint fotografies, experiències o reflexions personals amb “amics” virtuals ni deixant la meva petjada al món 2.0. De fet és la meva professió que m’empeny a seguir connectada a aquesta realitat paral·lela on moltes persones aboquen la seva frustració, desitjos i ganes constants de ser admirats per la resta. Sí, el periodisme és un dels oficis que ha caigut en el parany de Twitter, Facebook o Instagram i del qual difícilment podrà escapar.
Quan vaig començar la carrera, l’octubre del 2010, poc en sabia, de tot plegat, i de l’apogeu posterior que tindrien els avui anomenats 'community managers'. La primera vegada que vaig posar un peu a la facultat només tenia un correu de Gmail i un perfil buit a Myspace. Pocs mesos després, Mark Zuckerberg i Jack Dorsey ja em tenien fitxada. Tanmateix, parlem d’una etapa de creixement, tant per a Facebook com per a Twitter, en la qual ambdós emprenedors eren admirats i considerats persones íntegres i prodigioses. Poc es parlava llavors dels perills i els efectes negatius d’aquestes plataformes en línia per als seus usuaris o de com el servei que proporcionen no és del tot gratuït. Ningú ens va avisar que capgirarien el nostre dia a dia i que tindrien un paper decisiu en les nostres relacions personals i laborals.
Quatre anys després, i amb un diploma sota el braç, de res havia servit tot el que havia après. Ara havia de fer front a una realitat diferent, una quotidianitat on la gent s’assabentava de les notícies a través de Twitter, es refiava de rumors publicats al mur de Facebook i confiava a cegues en pseudoperiodistes que s’amagaven darrere l’anonimat. Contrastar la informació estava sobrevalorat. La immediatesa era el que comptava i segueix comptant actualment als mitjans digitals. Adeu al paper, al cafè amb les fonts i a les exclusives ben cuinades; un periodisme potser idealitzat o èpic però que despertava les passions de qualsevol.
Ara bé, hi ha una cosa que no ha canviat al llarg de la dècada que porto a la professió: la disponibilitat completa. “Els periodistes no tenen horaris”, solia afirmar un dels editors amb qui vaig tenir la “sort” de treballar temps enrere. La digitalització no ha fet més que empitjorar aquesta rutina que ens manté connectats a un dispositiu mòbil les 24 hores al dia els 365 dies de l’any.
L’objectiu és estar al corrent de totes les notícies d’última hora, de totes les opinions que ens arriben o de les reaccions que susciten els nostres treballs. Moltes vegades és una obligació imposada per nosaltres mateixos, una obsessió inconscient que ens fa estar enganxats a la pantalla. Dit això, comença el compte enrere: menys d’un mes per marxar de vacances, tancar sessió i estar, per fi, fora de cobertura. Tot un repte d’honestedat amb mi mateixa que espero assolir.