Des de fa un parell d’anys soc una autèntica entusiasta dels podcasts. Per a aquells que odien els anglicismes: contingut d’àudio penjat a Internet que puc consumir quan i on vull. Les ganes d’escoltar un programa sobre cultura que feien a Onda Cero a altes hores de la matinada em van empènyer a descobrir la ràdio a la carta. A partir d’aquí, i a mesura que trobava altres joies radiofòniques, aquest format m’acompanya en les estones mortes i quan no em ve de gust pensar en res.
Ara bé, entre tota l’oferta de podcasts que hi ha a la xarxa, em quedo amb les converses sense escaleta entre persones que admiro o que tenen alguna cosa interessant a explicar. De fet, ahir vaig tenir la sort d’escoltar una entrevista més aviat improvisada que em va deixar enganxada als auriculars del mòbil durant més d’una hora i mitja. La protagonista: Anabel Vázquez, una periodista que col·labora amb revistes com AD o Traveler. El tema: la seva debilitat per les piscines.
A primer cop d’ull pot resultar estrany o avorrit. Res més lluny de la realitat. Per començar, Vázquez té una feina apassionant que consisteix a recórrer el món a la recerca dels millors hotels. Mentrestant, també aprofita per visitar les piscines d’aquests establiments, racons que ella mateixa qualifica de “territoris de la felicitat”.
I és que, especialment quan no hi ha canalla, a la vora d’aquest estany artificial envoltat de gandules i para-sols acostuma a regnar la calma i la melangia. Sempre hi ha el típic que observa atentament la resta de banyistes, algú que llegeix o altres que prefereixen capbussar-s'hi sense por, aferrats a la certesa que no seran engolits per cap onada.
L’entrevista em fa recordar que les piscines també són un molt bon recurs en el món cinematogràfic. Serveixen per a tot i són l’escenari perfecte per a situacions dramàtiques, romàntiques o tragicòmiques. Només cal veure films com 'El crepúsculo de los dioses', 'Cegados por el sol', 'Boogie Nights' o 'Academia Rushmore'.
Personalment, sempre he estat més de platja. Potser el que em fa enrere és l’olor de clor, la gentada que hi ha a les hores punta o la gespa mal tallada. Tanmateix, si tingués l’oportunitat de banyar-me en una piscina cinc estrelles cada setmana, ben segur que canviaria de parer. Haurem d’esperar fins a l’estiu vinent per comprovar-ho; ara és època de tardor o, dit d’una altra manera, de vacances per al socorrista i de fulles surant a l’aigua.
