Fa poc vaig descobrir, en un d'aquells dies en què després dels titulars de les notícies ja advoques per parar la tele i aïllar-te de la realitat, un programa anomenat 'El cielo puede esperar', que fan a Movistar. No tinc gaire idea de quant fa que va, però em va interessar prou per no endormiscar-me mentre el mirava. Per a qui no el conegui, diré dues coses: la primera, que no justifica l'elecció d'aquest operador i el seu preu; la segona, que té la seva gràcia.
En aquest programa un personatge famós mor fictíciament i en una mena de rebedor celestial, i en companyia d'un comptable dels alts dominis, assisteix com a espectador al seu propi funeral. Tot està amarat d'humor, al qual es presta el convidat, que desconeix per on li sortiran els amics i companys. El vaig trobar ben fet. Divertit fins i tot. És tot guió i tramoia argumental, però prou bona peça.
Sovint a la gent se li enrefoten, els enterros, però a casa sempre hem estat d'anar a funerals. No és que ens agradin, és que creiem que s'hi ha d'anar per poc que la coneixença amb el difunt o els seus familiars ho justifiqui. Els actes de comiat són un acte social que potser no tenen transcendència o efectisme real, però que en canvi pesen severament. Un pes que es fa més suportable si se sosté amb més presències. Tan senzill com això.
Solucionada la papereta per a la gent amb conviccions o postulats espirituals, la resta assistim al fet final des d'una incomoditat manifesta. Sense un codi establert. Per pocs actes de comiat civils a què hàgiu anat, deveu pensar el mateix que jo. L'oficiant declama algun vers amb el to de clergue amb l'epístola, el ritual amb el cos present és idèntic al religiós. I sovint el què i el com s'hi diu no ens acaba de complaure. El meu avi sempre es queixava que, a més, tanta gent hi faci sonar el "Cant dels ocells", quan és una nadala.
No sé si no ens hauríem d'obligar els uns als altres –entre les persones que ens apreciem i ens sentim properes– a fer l'exercici que proposa aquest programa. A pensar, relativitzar i riure imaginant-nos el nostre propi comiat. A buscar-li un fil, a pretendre una certa pau entre els qui ens diran adeu. A aspirar a tenir una manera pròpia i personal de dir adeu. Què s'hi dirà, què sonarà, què no ha de ser.
És un què suggestiu. Potser el cel pot esperar, però hi ha coses que val més tenir plantejades. Parlem-ne un dia havent dinat.
