Són una parella, un matrimoni que ha superat tots els entrebancs d’una llarga vida en comú. Penso que ja deuen moure’s entorn dels vuitanta anys. Per no saber d’ells ni els sé el nom. A ella la recordo d’una cinquantena d’anys enrere quan per la finestra la vèiem treballar d’encamadora en una fàbrica tèxtil a l’altra banda del carrer i xuclava la mirada a més d’un dels operaris del nostre taller.D’ell no en podria afirmar res en concret. No sé si el recordo del meu temps del bàsquet...
El fet és que d’uns quants anys ençà, ens trobem al carrer -pura fortuïtat o pel fet de rondar pels vials del centre comercial de Mataró-. Per no saber d’ells, tampoc no sé ni el carrer ni el veral on viuen. No té més transcendència. Ens trobem i parlem. Ell ja té l’oïda una mica dura. El que no entén -ella m’afirma- que li ho explica després a casa seva. Són una parella agradable, senzilla i sense complexos.
Fa bo d’entretenir-se uns minuts per a conversar-hi. -De què? Doncs del que salta en aquell moment. Segur -però- que no parlem de política ni de religió. Uns temes que l’ús d’un bon senderi els refusa, de totes totes. Com que no ens plau perdre el temps tampoc no en parlem del temps. Del temps meteoròlogic.
Si ara em pregunta, vostè, de quin tema omplim l’estona de col·loqui no sabria quina cosa respondre-li. Tampoc li sabria definir si som amics, coneguts o saludats. Jo penso que, segurament, saludats, coneguts i amics. Una amistat, una coneixença i una salutació que no necessita entaforar-se en cap recés ni privat ni públic. És una efusió espontània com neix un bolet al bosc, com un raig de sol foradant una boira, com un aleteig sobtat de papallona en l’atzar de la vida.
Ens val la intempèrie del carrer per a passar uns minuts, agradables, clars, nets que ens deixen com a record i premi un tast de mel per a endolcir el punt i seguit de l’existència, en la fragilitat de la nostra vellesa. Tots tres pentinem uns cabells blancs que en ella foren una mica rossos. Cap dels tres no hem apel·lat a l’estètica. Som vells sense frau. En acomiadar-nos, els contemplo fer-se carrer enllà, enllaçades les mans. Dues vides i un sol destí.
I evoco el goig incommensurable d’envellir al costat de la noia estimada. Llavors- irremeiablement i per enèsima vegada- engoleixo la llàgrima furtiva de la meva solitud...
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
