A Festes passades

Tot és efímer. El tic-tac del rellotge s’ho enduu tot. Ja han passat -llargament- les Festes. Tota l’eufòria, tots els propòsits magnificats, totes les lluminàries vials i engrescadores d’il·lusions, tant de tràfec de felicitacions amb una efusivitat encomenadissa, tanta exhibició d’amor universal i tant de i de... pregó venturós.On és?, on són?Hem tornat a les xifres negres del calendari.A tocar de peus a terra, a assumir la realitat quotidiana. Que el món no és xauxa. Ni la vida rosa.Tot és efímer. I quan la tradició, ni que sigui renovellada amb noves aportacions - a vegades, lluny de l’original secular- es repeteix i repeteix i tot esdevé una còpia del mateix fet, de la mateixa matèria, del mateix tema i de la mateixa manera de recolzar-hi la prosa laudatòria, de repetir-hi la mateixa salsa i brindar-hi amb les mateixes escumes de cava embriagador i evanescent... pregunto -negatiu que sóc -cal sumar-se al arcs triomfals de la publicitat consumista, a la trompeteria sorollosa de tots els lloadors de la disbauxa, al declivi dels botafumeiros apocalíptics, per esdevenir, al cap i a la fi, captius d’un arramadament, tan dòcil i irreflexiu com els dels concursos dels gossos d’atura?Ja ens ho va deixar escrit el poeta pre-romàntic Cabanyes el segle XIX: “Si quieres ser feliz, como dices, no analices”. Pot escaure’s molt líric aquest concepte que fou expressat en lírica castellana. Però dubto que ajudi en res de profit a viure amb plena consciència del què, en el fons, és la vida.Cal aprofundir en un mateix mitjançant l’anàlisi i saber destriar el lloc on és convenient -i fins i tot necessari- situar-se enmig del remolí de la vida.Potser hom podria afigurar-se que bona part del personal humà viu en una manifesta però ignorada insubstancialitat. Recordo la revista dels vienesos de Franz Joham al Paral·lel de BCN “La vida en rosa”. Magnífica ficció dalt d’un escenari. Bambolines i molt d’atrezzo. Tot fantasiós i figuració. Però a la sortida... el carrer, les llambordes, l’asfalt, les voreres, la vida esquerpa i el guany del nostre pa de cada dia. La qüestió és -suposant que existeixi voluntat o capacitat- de seguir el camí propi i no afegir-se, per inèrcia, al ritme de la conga comuna. El futur de cadascú és singular.