Sau

La brúixola sempre signa el nord. I el nord de l’atzar del meu diumenge passat em dugué fins a Sau. Sau, vostè ho sap, és, segurament, l’embassament més emblemàtic de la nostra conca hidrogràfica. Les coses no sempre són per casualitat, però. El pantà de Sau, té la seva història sentimental com a poble. I l’entorn natural li dóna una grandària visual captivant.I la resta que hi ha posat l’home ha aconseguit de fer-ne un lloc desitjable. Antany, menys accessible, xuclava molt els excursionistes. El nostre dilecte poeta Josep Punsola (1913-1949) i excursionista de pro n’era un bon exegeta, fins al punt, que en la seva obra majúscula ens ha deixat el líric poema “Sau” en el què demana que se li “despengi la vida al so del batall de Sau”.El batall del campanar de Sau ja no tritlleja. A penes sobresurt de l’aigua quan les pluges i les neus pugen a punt de salt de comporta. Diumenge passat surava molt de campanar, senyal que el nivell de l’aigua era molt baix. Havia llegit que la reserva aqüífera abastava només el 30% de la seva capacitat. Tota la torra era visible i es podia entrar al recinte a peu pla. Des de les pinedes dessota els cingles del Tavernet fins a les restes mil·lenàries de l’esglesiola de Sant Romà, hi havia un bon rest de metres degut a la reculada de les aigües. Fou una caminada dura per a un ancià petjant un sòl enllotat, però fructífera de guanys emotius.I això fou quan el primer capvespre d’hora reculada enfosquia el paisatge ràpidament; quan el sol deixava a l’ombra la tossa del Parador mentre defallia pels arestats de la carena ponentina envermellint les tènues boires, tan amigues de la plana osonenca. Quan, en llenguatge poètic, un zèfir mandrós i lent movia, en arrissat llimerol, la superfície on remaven la quietud i l’assossec del llostre vespertí.Hi ha imatges que l’ull copsa i que per concatanació d’evocacions es transformen en un viu i punyent recordatori en el qual moltes efemèrides passades, però en plena vigència, xoquen amb el present i conturben el futur. I, així, en el calidoscopi memorial del temps s’hi esbocinaven molts més auguris temerosos de sequeres que no pas de qualsevol símptoma positiu. Retorn al futur...