Sembla que aquests 90 milions d’euros (catorze mil set-cents cinquanta milions de pessetes) que són a punt de sortir de la butxaca madridista, per a exiliar-se al Regne Unit han aixecat un munt de crítiques que no s’acaben. N’hi ha de tota mena. Mirades des de diferents punt de vista.Però les més abundants són les que es refereixen a la quantitat tan enorme de moneda per fer-se amb el servei d’un element que es guanya la vida usant més els peus que no pas el cap. I relacionant-les amb allò que se’n podria fer, disposades al servei de béns comuns en aquesta conjuntura de crisi.Però penso que adduir-hi tots aquells factors de l’ètica, de la caritat... i de totes les sacres i/o laiques al·lusions a l’amor al proïsme... és perdre el temps llastimosament. Ara bé, si aquesta efusió, per a una majoria de comentaristes els val per temperar-los o calmar la seva indignació exaltada, vinga premi! S’estalviaran alguna mala jugada del cor.Un fixatge futbolístic d’una dimensió monetària excepcional com aquest i -segurament- com els que vindran o que ja han succeït- no té res a veure amb que el món afronti uns crisi que afecta, durament, una part considerable de personal humà. Jo crec que aquest fitxatge no és una disbauxa sinó que és una inversió. D’alt risc, això sí, per descomptat. Del risc assumit ja qui n’ha tret bons profits. I aquest en pot derivar en termes futbolístics. Tots els equips en voldrien tenir la capacitat. Que l’evidència no ens destaroti la raó. Altrament aquests plusos no es presenten només al futbol. Hi són al tennis, al golf... Però en aquests sectors no salten tant a la informació pública perquè no tenen un poder tan subjugant d’animositats plurals i d’identitat col·lectiva.Per altra banda el diner gros, malauradament, mai no s’ha relacionat amb la penúria. I no oblidem, tampoc, que el panem et circenses, continua vigent i acomodat, subtilment, a les exigències actuals. I aquest aspecte de domini i maneig fàcil del personal, està molt present en aquests fitxatges. Euros a dojo
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Sembla que aquests 90 milions d’euros (catorze mil set-cents cinquanta milions de pessetes) que són a punt de sortir de la butxaca madridista, per a exiliar-se al Regne Unit han aixecat un munt de crítiques que no s’acaben. N’hi ha de tota mena. Mirades des de diferents punt de vista.Però les més abundants són les que es refereixen a la quantitat tan enorme de moneda per fer-se amb el servei d’un element que es guanya la vida usant més els peus que no pas el cap. I relacionant-les amb allò que se’n podria fer, disposades al servei de béns comuns en aquesta conjuntura de crisi.Però penso que adduir-hi tots aquells factors de l’ètica, de la caritat... i de totes les sacres i/o laiques al·lusions a l’amor al proïsme... és perdre el temps llastimosament. Ara bé, si aquesta efusió, per a una majoria de comentaristes els val per temperar-los o calmar la seva indignació exaltada, vinga premi! S’estalviaran alguna mala jugada del cor.Un fixatge futbolístic d’una dimensió monetària excepcional com aquest i -segurament- com els que vindran o que ja han succeït- no té res a veure amb que el món afronti uns crisi que afecta, durament, una part considerable de personal humà. Jo crec que aquest fitxatge no és una disbauxa sinó que és una inversió. D’alt risc, això sí, per descomptat. Del risc assumit ja qui n’ha tret bons profits. I aquest en pot derivar en termes futbolístics. Tots els equips en voldrien tenir la capacitat. Que l’evidència no ens destaroti la raó. Altrament aquests plusos no es presenten només al futbol. Hi són al tennis, al golf... Però en aquests sectors no salten tant a la informació pública perquè no tenen un poder tan subjugant d’animositats plurals i d’identitat col·lectiva.Per altra banda el diner gros, malauradament, mai no s’ha relacionat amb la penúria. I no oblidem, tampoc, que el panem et circenses, continua vigent i acomodat, subtilment, a les exigències actuals. I aquest aspecte de domini i maneig fàcil del personal, està molt present en aquests fitxatges. 
