Escric el temps. -Quin temps, però?. En la meva ignorància que es correspon a la d’un percentatge molt proper al cent per cent de la humanitat, pensava que definir el temps no era cosa gaire difícil. Però en obrir el diccionari m’he quedat esborronat. No tinc prou paper disponible ni per sintetitzar el que que he llegit, altrament, ja prou condensat.Oblidem-nos de conceptes i definicions fora de l’abast dels que no hem passat gaire més o menys amunt d’un batxillerat com a privilegi extra i anem al temps normal més conegut sense entrar en filosofies de Plató, Kant, Heidegger... ni en erudicions a l’abast, només, dels genis Newton, Galilei, Einsten...El temps, s’escriu igual -en la nostra llengua, tant en singular com en plural, aquesta circumstància gramatical em facilita el contingut d’aquesta columneta setmanal. Un vell i volgut amic de mili, en Ramon (tres anys compartint el caqui) m’ha trucat per telèfon, força optimista després d’una llarga temporada de patologies adverses.M’ha dit que -quan passi aquest temps rúfol d’hivern- espera recuperar la normalitat. Jo li he dit que així molt em plauria, però que en aquesta alçada o davallada de la vida -vuitanta-vuit anys enguany- si bé el temps en la seva definició meteorològica té un efecte damunt la nostra salut, més que no res, la causa dels mals que patim es correspon amb el temps que portem carregat a la gepa. Aquí ja estem anomenant dos temps. L’ambiental i el de durada vital. El pimer a penes el percibim en els anys de joventut. Ni ens n’enterem del fred, de la calor i ni gairebé a penes del meterors que en són la conseqüència: la pluja, el llamp... En tot cas poc ens afecten. Quan s’arriba a l’edat del “si no fos” (els quaranta) la incidència del temps que domina l’atmosfera ja ocupa un segment negatiu en el currículum de la vida.I no parlem del temps de vellesa. La suma dels temps passats -viscuts- es converteix en un temps present al que carreguem tots els gemecs del nostre infortuni senescent.I és que -malgrat que sembli una boutade o una capgrossada o un estirabot- viure és “perjudicial per a la salut”. El temps
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Escric el temps. -Quin temps, però?. En la meva ignorància que es correspon a la d’un percentatge molt proper al cent per cent de la humanitat, pensava que definir el temps no era cosa gaire difícil. Però en obrir el diccionari m’he quedat esborronat. No tinc prou paper disponible ni per sintetitzar el que que he llegit, altrament, ja prou condensat.Oblidem-nos de conceptes i definicions fora de l’abast dels que no hem passat gaire més o menys amunt d’un batxillerat com a privilegi extra i anem al temps normal més conegut sense entrar en filosofies de Plató, Kant, Heidegger... ni en erudicions a l’abast, només, dels genis Newton, Galilei, Einsten...El temps, s’escriu igual -en la nostra llengua, tant en singular com en plural, aquesta circumstància gramatical em facilita el contingut d’aquesta columneta setmanal. Un vell i volgut amic de mili, en Ramon (tres anys compartint el caqui) m’ha trucat per telèfon, força optimista després d’una llarga temporada de patologies adverses.M’ha dit que -quan passi aquest temps rúfol d’hivern- espera recuperar la normalitat. Jo li he dit que així molt em plauria, però que en aquesta alçada o davallada de la vida -vuitanta-vuit anys enguany- si bé el temps en la seva definició meteorològica té un efecte damunt la nostra salut, més que no res, la causa dels mals que patim es correspon amb el temps que portem carregat a la gepa. Aquí ja estem anomenant dos temps. L’ambiental i el de durada vital. El pimer a penes el percibim en els anys de joventut. Ni ens n’enterem del fred, de la calor i ni gairebé a penes del meterors que en són la conseqüència: la pluja, el llamp... En tot cas poc ens afecten. Quan s’arriba a l’edat del “si no fos” (els quaranta) la incidència del temps que domina l’atmosfera ja ocupa un segment negatiu en el currículum de la vida.I no parlem del temps de vellesa. La suma dels temps passats -viscuts- es converteix en un temps present al que carreguem tots els gemecs del nostre infortuni senescent.I és que -malgrat que sembli una boutade o una capgrossada o un estirabot- viure és “perjudicial per a la salut”. 
