De tot em puc desdir sense temença i en lloc i espai divers, si em plau. Però no pas de Tu que hi he estat en avinença durant dècades amb un sojorn feliç. Me’n sento correspost i amb recompensa de l’ample espai que en tota esdevinença, m’omplires el respir amb vent i vol suau. No. No em desdiré de Tu, si amor reclama d’aquell paisatge teu el panorama obert a l’ample i llarg batec del cor madur. Que tot ressona en Tu, per gran ventura. I mai no en sóc comblat i vaig a la captura de la claror que em duus per al futur.Però...amor, tu m’has passat com una alosa pel cel del meu viure amb ràpid vol i m’has deixat un somni i una rosa i un comiat d’espines i de dol. Com una alosa, amor, endolcint l’aire, donant-me ales per acompanyar-te al vol... i amb espirals subtils, fugint enlaire, t’has esvanit deixant-me en desconsol. No has de tornar... Potser fóres miratge i, ara, tot sol t’espero en el paisatge que, un jorn, per tu de goig s’endiumenjà. Griseja al meu entorn l’hora darrera i es van marcint ponents. Oh, vana espera. Alosa, ocell d’amor no has de tornar... I sota l’ombratge del record, amada, trèmul tothora de desig, evoco tendres enyors, meravelloses hores mai no oblidades. Acluco els ulls i encara em sembla rebre velles manyagues i llunyanes joies sempre ansiades i tothora dolces i enamorades. Oh amor meu, sobre les sempre verdes gespes de fina il·lusió, sospiro aires antics i novament arpejo música nostra.Perquèno ets una cendra enfredorida, record i almoina d’aquella flama d’amor i seny, TU em perdures batent l’aram del gong de tots els anys que convisquérem. Em percudeixes ecos atiant el clam de la follia de l’amor i de, tostemps, l’intacte apogeu del lligam nostre. És un incendi que res no atermena. Perdura, vencent el dol i l’assot humà. Se m’esgota el temps i espai en cada llostre. Però, el record em lliga a Tu, desesperadament. A tu, Francesca
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l'any 1972.
De tot em puc desdir sense temença i en lloc i espai divers, si em plau. Però no pas de Tu que hi he estat en avinença durant dècades amb un sojorn feliç. Me’n sento correspost i amb recompensa de l’ample espai que en tota esdevinença, m’omplires el respir amb vent i vol suau. No. No em desdiré de Tu, si amor reclama d’aquell paisatge teu el panorama obert a l’ample i llarg batec del cor madur. Que tot ressona en Tu, per gran ventura. I mai no en sóc comblat i vaig a la captura de la claror que em duus per al futur.Però...amor, tu m’has passat com una alosa pel cel del meu viure amb ràpid vol i m’has deixat un somni i una rosa i un comiat d’espines i de dol. Com una alosa, amor, endolcint l’aire, donant-me ales per acompanyar-te al vol... i amb espirals subtils, fugint enlaire, t’has esvanit deixant-me en desconsol. No has de tornar... Potser fóres miratge i, ara, tot sol t’espero en el paisatge que, un jorn, per tu de goig s’endiumenjà. Griseja al meu entorn l’hora darrera i es van marcint ponents. Oh, vana espera. Alosa, ocell d’amor no has de tornar... I sota l’ombratge del record, amada, trèmul tothora de desig, evoco tendres enyors, meravelloses hores mai no oblidades. Acluco els ulls i encara em sembla rebre velles manyagues i llunyanes joies sempre ansiades i tothora dolces i enamorades. Oh amor meu, sobre les sempre verdes gespes de fina il·lusió, sospiro aires antics i novament arpejo música nostra.Perquèno ets una cendra enfredorida, record i almoina d’aquella flama d’amor i seny, TU em perdures batent l’aram del gong de tots els anys que convisquérem. Em percudeixes ecos atiant el clam de la follia de l’amor i de, tostemps, l’intacte apogeu del lligam nostre. És un incendi que res no atermena. Perdura, vencent el dol i l’assot humà. Se m’esgota el temps i espai en cada llostre. Però, el record em lliga a Tu, desesperadament. 
