Fa temps que no tinc notícia -i tantes i massa que n’hi ha i desagradables- de què hagin llançat un vaixell a la mar. Però és evident que les proes de tota mena continuen solcant les ones i obrint escletxes a l’aigua i aixecant bombolles d’escumes que deixen un rastre blanc a estribor i babor i perduren, per a goig de l’ull humà, més enllà de la popa. Un recorda temps passats en què el llançament d’una nau esdevenia un acte solemne. Era donar compliment a una litúrgia marinera d’antiga tradició a la qual assistien les anomenades “forces vives” quan es tractava d’elements naùtics de molt tonatge com els transatlàntics entre d’altres o bé de molta significació com un vaixell de guerra.En aquests darrers casos -no recordo els civils- la festassa reunia a la dàrsena uniformes militars de gala -medalles i creus incloses i alts càrrecs de l’Administració, també condecorats, abillats com pingüins. Les dames amb ombrel·les i pameles i moltes ruixes i pòlvores facials i joiells a desdir.El mestre de cerimònies anava de bòlit per no trangredir l’ordre de preeminències. Perquè des de sempre, la pretesa premisa d’igualtat -democràtica o no- es perd a l’hora de fer valer el protocol. O sigui el qui és qui. I toca arrenglarar-en fila índia de mèrits.Aquella botella aèria de xampany (el cava encara era un enigma) trencant-se a popa, iniciava els bufets d’una banda amb notes marcials d’un pentagrama amb clau de pasdoble. L’embalum nàutic que havia de rebre el baptisme de l’aigua i sotmetre’s al principi d’Arquímides, iniciava la seva singladura.Recordo vagament alguna pel·lícula reflectint la pompa i circumstància d’aquestes efemèrides que sembla que han entrat en la fosca de l’oblit. De vegades la memòria et retorna paisatges vitals que, lluny de la pressa i de la velocitat actuals, et reviuen en el paisatge nostàlgic del record, escenes que proporcionen moments prou interessantsA determinada edat quan el futur ja t’alerta de símptomes de crespons negres, recolzar la vida amb certes evocacions grates i reviure el passat sense acritud, pot emplenar espais presents d’assossec i serenor que, potser, eviten la concurrència de signes hostils. Naus
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l'any 1972.
Fa temps que no tinc notícia -i tantes i massa que n’hi ha i desagradables- de què hagin llançat un vaixell a la mar. Però és evident que les proes de tota mena continuen solcant les ones i obrint escletxes a l’aigua i aixecant bombolles d’escumes que deixen un rastre blanc a estribor i babor i perduren, per a goig de l’ull humà, més enllà de la popa. Un recorda temps passats en què el llançament d’una nau esdevenia un acte solemne. Era donar compliment a una litúrgia marinera d’antiga tradició a la qual assistien les anomenades “forces vives” quan es tractava d’elements naùtics de molt tonatge com els transatlàntics entre d’altres o bé de molta significació com un vaixell de guerra.En aquests darrers casos -no recordo els civils- la festassa reunia a la dàrsena uniformes militars de gala -medalles i creus incloses i alts càrrecs de l’Administració, també condecorats, abillats com pingüins. Les dames amb ombrel·les i pameles i moltes ruixes i pòlvores facials i joiells a desdir.El mestre de cerimònies anava de bòlit per no trangredir l’ordre de preeminències. Perquè des de sempre, la pretesa premisa d’igualtat -democràtica o no- es perd a l’hora de fer valer el protocol. O sigui el qui és qui. I toca arrenglarar-en fila índia de mèrits.Aquella botella aèria de xampany (el cava encara era un enigma) trencant-se a popa, iniciava els bufets d’una banda amb notes marcials d’un pentagrama amb clau de pasdoble. L’embalum nàutic que havia de rebre el baptisme de l’aigua i sotmetre’s al principi d’Arquímides, iniciava la seva singladura.Recordo vagament alguna pel·lícula reflectint la pompa i circumstància d’aquestes efemèrides que sembla que han entrat en la fosca de l’oblit. De vegades la memòria et retorna paisatges vitals que, lluny de la pressa i de la velocitat actuals, et reviuen en el paisatge nostàlgic del record, escenes que proporcionen moments prou interessantsA determinada edat quan el futur ja t’alerta de símptomes de crespons negres, recolzar la vida amb certes evocacions grates i reviure el passat sense acritud, pot emplenar espais presents d’assossec i serenor que, potser, eviten la concurrència de signes hostils. 
