Es diu i amb motiu. De pobre i de vell, només se n’és per força. Obviem el primer antecedent. No m’és motiu, ara i aquí, de tema. I acudint al segon és notori que moure’s dins la problemàtica del darrer tram de la vida comporta situacions diferenciades per a cadascú. Ja no parlem dels que no hi han arribat. Cal pensar que alguns han desaparegut abans per cosa de genètica o d’accident. Però, penso -només penso- que a més a més de la genètica, l’actitud personal de cadascú quelcom hi té a veure.A tots ens plau allò que sol ésser dolent per a la salut. Si és així; si de veritat allò que glatim en no paladejar-lo, ens és nociu, cal posseir la força de voluntat d’estar-se’n. Viure el trajecte final amb el mínim de patiment, requereix un capteniment extrem, una dieta d’elements físics i una ordenança psíquica que no tothom és capaç d’assumir.Malgrat tot, és inevitable el deteriorament que, de vegades és súbit i d’altres es progressiu fins a la darrera conseqüència. La mort. Però, mentrestant, aquesta vellesa progressiva contempla una situació fonamentada en un estat de placidesa que es va deteriorant paulatinament i que no priva de poder gaudir moments asserenats en els quals, encara, es poden recollir emocions que només se’ns sensibilitzen en l’època final. Que en són exclusives. Que mai no ens havien percudit.La senectut severa- la darrera ofensa que rebem de la causa original- no és fàcil de recórrer, no ja tan solament, per les patologies que es pateixen, sinó també pel factor de desànim i pertorbació que provoquen.Una situació complexa que captada des d’edats més joves, et són transmeses amb consells i fórmules que, a més d’inoportunes i forassenyades, són fruit d’una ignorància supina.Si vostè, amic lector, pateix d’una edat que respon a una simptomatologia que roda devers el topall inevitable, refusi el bla, bla, bla, de qui el vulgui aconsellar des d’una edat més jove. I si s’aferma i insisteix digui-li: ja en parlarem quan vostè tingui els meus anys... Vells
Isidre Julià i Avellanda. Mataroní de l'any 1972.
Es diu i amb motiu. De pobre i de vell, només se n’és per força. Obviem el primer antecedent. No m’és motiu, ara i aquí, de tema. I acudint al segon és notori que moure’s dins la problemàtica del darrer tram de la vida comporta situacions diferenciades per a cadascú. Ja no parlem dels que no hi han arribat. Cal pensar que alguns han desaparegut abans per cosa de genètica o d’accident. Però, penso -només penso- que a més a més de la genètica, l’actitud personal de cadascú quelcom hi té a veure.A tots ens plau allò que sol ésser dolent per a la salut. Si és així; si de veritat allò que glatim en no paladejar-lo, ens és nociu, cal posseir la força de voluntat d’estar-se’n. Viure el trajecte final amb el mínim de patiment, requereix un capteniment extrem, una dieta d’elements físics i una ordenança psíquica que no tothom és capaç d’assumir.Malgrat tot, és inevitable el deteriorament que, de vegades és súbit i d’altres es progressiu fins a la darrera conseqüència. La mort. Però, mentrestant, aquesta vellesa progressiva contempla una situació fonamentada en un estat de placidesa que es va deteriorant paulatinament i que no priva de poder gaudir moments asserenats en els quals, encara, es poden recollir emocions que només se’ns sensibilitzen en l’època final. Que en són exclusives. Que mai no ens havien percudit.La senectut severa- la darrera ofensa que rebem de la causa original- no és fàcil de recórrer, no ja tan solament, per les patologies que es pateixen, sinó també pel factor de desànim i pertorbació que provoquen.Una situació complexa que captada des d’edats més joves, et són transmeses amb consells i fórmules que, a més d’inoportunes i forassenyades, són fruit d’una ignorància supina.Si vostè, amic lector, pateix d’una edat que respon a una simptomatologia que roda devers el topall inevitable, refusi el bla, bla, bla, de qui el vulgui aconsellar des d’una edat més jove. I si s’aferma i insisteix digui-li: ja en parlarem quan vostè tingui els meus anys... 
