Sempre s’ha anomenat la natura com “la mare natura”. Però, la respectem?. Prou sabem que és un disbarat actuar contra d’ella. Però ho fem. Ens afirmen fonts solvents que el Sol, dintre d’uns quants grapats de milions d’anys haurà acabat el seu arsenal atòmic que és el que ens sosté la vida en el nostre Planeta. El Sol que als inicis de l’home fou adorat com un déu.Però també s’augura que abans que aquest cataclisme es concreti, l’home com element viu del Planeta ja haurà desaparegut. Capa d’ozó amunt i productes residuals de la nostra tecnologia en pro de crear-nos un món global de benestar, entre d’altres factors forassenyats són prou per anar debilitant les fonts de la vida. O sigui estropellar-nos la natura.Doncs sembla que no hi dediquem massa esmerç en procurar que la casa nostra es mantingui estable. Devem estar subjectes al moment del benestar que ens dóna l’actual circumstància i fer-ne ús i abús. Els que en manegen el pòndol, entre conferències en llocs paradisíacs i tiberis suculents i..., no s’avenen per posar fi a aquest disbarat i van ajornant prendre mesures adients, mentre es donen la gran vidassa. I mentrestant els índexs de les Borses -bo i sotraguejats en els nostres dies- s’inflen. L’adoració del déu diner -a la qual tots en som temptats- suposa -més o menys- la còpia clònica actual del Vedell d’Or bíblic. I així anem uns en actitud passiva per ignorància, altres per tansemendonisme i altres per interessos econòmics, tots treballem, a escarada, per validar i perpetuar el superbiós i despectiu aforisme del rei gavatxo Bourbon XIV: “Després de jo, el diluvi”.El nostre egoisme ens duu a actuar, exclusivament, a profit nostre. I si la natura, com s’ha apuntat a l’inici de la columna, és la nostra mare, nosaltres en som els fills bords. Però tampoc no ens cal sentir-nos-en culpables d’aquest desamor. Deu ésser cosa de la mateixa natura. -Potser, per tal de deslliurar-se de l’home... aquest error de l’evolució de les espècies?. Natura i home
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Sempre s’ha anomenat la natura com “la mare natura”. Però, la respectem?. Prou sabem que és un disbarat actuar contra d’ella. Però ho fem. Ens afirmen fonts solvents que el Sol, dintre d’uns quants grapats de milions d’anys haurà acabat el seu arsenal atòmic que és el que ens sosté la vida en el nostre Planeta. El Sol que als inicis de l’home fou adorat com un déu.Però també s’augura que abans que aquest cataclisme es concreti, l’home com element viu del Planeta ja haurà desaparegut. Capa d’ozó amunt i productes residuals de la nostra tecnologia en pro de crear-nos un món global de benestar, entre d’altres factors forassenyats són prou per anar debilitant les fonts de la vida. O sigui estropellar-nos la natura.Doncs sembla que no hi dediquem massa esmerç en procurar que la casa nostra es mantingui estable. Devem estar subjectes al moment del benestar que ens dóna l’actual circumstància i fer-ne ús i abús. Els que en manegen el pòndol, entre conferències en llocs paradisíacs i tiberis suculents i..., no s’avenen per posar fi a aquest disbarat i van ajornant prendre mesures adients, mentre es donen la gran vidassa. I mentrestant els índexs de les Borses -bo i sotraguejats en els nostres dies- s’inflen. L’adoració del déu diner -a la qual tots en som temptats- suposa -més o menys- la còpia clònica actual del Vedell d’Or bíblic. I així anem uns en actitud passiva per ignorància, altres per tansemendonisme i altres per interessos econòmics, tots treballem, a escarada, per validar i perpetuar el superbiós i despectiu aforisme del rei gavatxo Bourbon XIV: “Després de jo, el diluvi”.El nostre egoisme ens duu a actuar, exclusivament, a profit nostre. I si la natura, com s’ha apuntat a l’inici de la columna, és la nostra mare, nosaltres en som els fills bords. Però tampoc no ens cal sentir-nos-en culpables d’aquest desamor. Deu ésser cosa de la mateixa natura. -Potser, per tal de deslliurar-se de l’home... aquest error de l’evolució de les espècies?. 
