He aprofitat l’estiu per posar-me al dia d’uns quants deures pendents. I un ja començava a ser greu, perquè era l’últim títol d’un autor pel qual, ho dic d’entrada, tinc una flaca: Ramon Solsona.L’home de la maleta, que va ser premi Sant Jordi del 2010, és una història molt ben pensada, travada i explicada d’un representant genuí del segle XX, un músic d’orquestra jubilat que no sap, ni ganes, adaptar-se als ismes del XXI: igualitarisme, feminisme, bonisme, ecologisme… Salvant les grans distàncies, és un gattopardo d’aquí i d’ara, perquè té plena consciència que el seu món i el seu temps ja són a les acaballes. Però aquesta esplèndida novel·la serà recordada, més que no pas per la peripècia vital del protagonista (una autèntica delícia per a la gent gran, que en recordarà els referents del franquisme), per l’opció lingüística de l’autor, que ja li ha comportat un munt de retrets.
Tres dels cinc capítols del llibre estan escrits intentant reproduir el dialecte barceloní de la segona meitat del XX que parla el Venerando. Sona així: “En aquella època fer el salt al marit era una cosa molt grossa, que ademés podia acabar malament. Ara no, perquè els homes són uns calçasses i fan veure que no s’enteren que la dona se’n va al llit amb tot cristo. No és que tingués remilgos, lo que tenia és principis, que no és lo mateix”. Ja ho veieu: força castellanismes, els propis de l’època, al costat d’una fraseologia genuïnament catalana i una construcció del discurs ben autèntica, que ja la voldríem ara. La transgressió de les regles gramaticals a fi de reproduir, en la mesura del possible, la parla oral és una operació literària més vella que l’anar a peu, per dir-ho a la solsonina. I insoluble, perquè la llengua escrita no deixa de ser una convenció, i en realitat la parla és irreproduïble. Quan es fa, sol ser amb la intenció de descriure millor el personatge (i les circumstàncies en què es mou), però per sortir-te’n hi has de tenir molta traça, ja que, com és natural, les incorreccions no estan codificades.
I aquí és on l’autor de l’inoblidable Les hores detingudes guanya la partida: en Solsona en sap molt, fins al punt que es permet de convertir la correcció en element argumental quan al•ludeix als dos capítols canònicament redactats: “Jo vaig escriure tal com em surt, però ells m’ho van retocar tot. Em van posar pluriocupació, que no ho he sentit en ma vida. Jo sempre he dit pluriempleo. I passacalles, i no cercavila. Però noi, tenien la paiella pel mànec i van fotre lo que els hi va donar la gana”. No proveu d’imitar-lo, però llegiu-lo: altament recomanable.
