La col·lecció de maquinària de gènere de punt que ha vetllat i restaurat la gent de la Fundació Vilaseca és d’un interès extraordinari. Que l’Ajuntament hagi decidit finalment acollir-la a Can Marfà era esperat de fa massa temps. Al Museu del Gènere de Punt de Can Marfà no m’hi sobra res del que hi ha… però hi hem trobat a faltar… el context històric que embolcallava la ciutat del gènere de punt. En definitiva, un discurs museogràfic. Què volem explicar al visitant.Encara que tota mostra té un discurs. Però pot ser fet de silencis i oblits. Ens temem que és el cas del que ens ocupa.
Hi hem trobat a faltar les persones que varen fer possible la indústria del gènere de punt a Mataró a base de treballar, primer 12 hores al dia, després 10 diàries i 60 setmanals, després setmana anglesa (dissabte a la tarda festa). Treball infantil, nenes, des dels 7 anys, primer lligades al teler... Als anys 70 eren 7.000 dones i 3.000 homes. En un dels plafons es diu: “La Guerra Civil va ser un parèntesi…”. Déu n’hi do!
La Guerra Civil (1936-39) va ser la decisió de l’Espanya més retrògrada i obscurantista per frenar l’esforç democratitzador de la República. I per aconseguir acabar amb aquest procés modernitzador varen promoure una guerra que va durar tres anys. “Quan es parla avui dels crims del franquisme, no n’hi ha prou de comptar els morts que va fer, sinó que cal cridar l’atenció sobre el que va ser, sense cap mena de dubte, el més gran d’aquests crims: haver iniciat una salvatge guerra civil, que va costar centenars de milers de morts, amb la sola finalitat de liquidar l’esperança transformadora d’una República que es presentava amb un programa de reforma que només podien entendre com un perill aquells que veien amenaçats uns privilegis que era impossible de continuar mantenint contra la voluntat col·lectiva dels ciutadans” (Josep Fontana, 2007).
Avui, al cap de 79 anys de l’inici d’aquell genocidi cal no oblidar aquesta història per assolir una visió objectiva i equilibrada del nostre passat, i rescatar del gran esforç col·lectiu, que fou la República, molts elements que tenen avui plena validesa.
Pel que fa a l’economia la Guerra Civil tampoc fou un parèntesi. Si la renda per càpita dels ciutadans espanyols era 100 l’any 1900, l’Instituto de Estudios Fiscales publicava la següent sèrie estadística. Es comparava el que havia passat –Evolució real– amb el que hauria pogut ser sense la Guerra Civil i el franquisme:
Les dades ens diuen que el 1970, quan s’acostava la crisi que acabaria amb l’expansió europea, els costos del franquisme representaven un endarreriment d’entre 10 i 15 anys del creixement econòmic respecte al nostre entorn.
Si el que mirem són les dades de la producció industrial trobem una situació igual o pitjor. Fins l’any 1951 no s’arriba a la producció del 1929. I si la comparem amb països del nostre entorn que van patir les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, com a mínim tan destructiva com la nostra incivil guerra, el que veiem és que s’havien recuperat en molt menys temps. I si penseu en el Pla Marshall, cal dir que si no el vàrem tenir va ser pel caràcter feixista del govern del Caudillo.
La “creativitat” dels manyans mataronins dels anys 40 o 50, a l’època de l’autarquia, per tant no és més que el resultat desastrós d’una “política industrial” inexistent o l’única que podien generar els governants feixistes de l’autarquia. El que és extraordinari és que en aquelles condicions els manyans fossin capaços de desenvolupar l’enginy que els va fer famosos com així es diu al relat de l’exposició.
També hi he trobat a faltar noms i fets que sense ells és incomprensible la ciutat del gènere de punt: Teresa Cortina, a Can Minguell durant la vaga del 56, i després a Can Subirà; Josep Porras, membre del comitè d’empresa quan es produeix el tancament de Can Marfà;
Josep Lluis Lligonya, treballador de Subirà que des del Sindicat Vertical (del Règim franquista) va ser protagonista de la creació del sindicalisme de classe (CCOO) al gènere de punt; Pedro Barrena, a Filats Gütermann i el sindicalisme al nou polígon industrial del Cros; Jaume Roig, i les eleccions sindicals des dels despatxos de Calcetines Bebé; Ginés Espin, amb l’Antoni Gutiérrez, el “Guti”, a Ca l’Asensio, als espais de l’actual Nau Gaudí.
Javier Sanchez del Campo, de Can Gasol al metall; Martí Bernasachs, a Clement Marot, del ram de l’aigua, que va ser el lligam entre el vell sindicalisme de la República i el nou sindicalisme de les Comissions Obreres; Les germanes Merchan, a Ninis; La Carmen Ortega a l’Olimpic... I moltes altres persones d’altres organitzacions que no he conegut.
1976 vaga general del tèxtil, tres dies d’assemblees massives. Al Camp del Cerdanyola, primer i després al Velòdrom. Manifestacions massives per les millores del conveni. Això, i moltes més persones i fets m’hi falten a la proposta museística de Can Marfà. Coses que eren presents a la proposta que en el seu moment va presentar el regidor d’ICV, Jaume Graupera, però que el govern de majoria socialista no va veure oportú impulsar. I que l’actual govern de dretes, sembla que, ni tan sols ha consultat.
