Repassant l’arxiu de rodalmots m’he adonat que l’any passat no vaig parlar d’aquest festival de suor i cervesa que en diuen Sónar. I m’ha estranyat, perquè d’ençà que se’l van empescar que em fa molta gràcia.
M’he imaginat mil vegades la reunió fundacional, quan els dos o tres jovenets enrotllats que el van parir van arribar a l’escull del nom. “Com en direm, d’aquest sarau?”, devia preguntar un. “No ho sé, potser algo anglès, que això de les músiques avançades és com molt universal, no?”, devia dir un altre. “Sí, però si no l’hi donem un toc català la Gene no ens donarà la subvenció, tios”, devia replicar el més assenyat.
I així, agafant noms de sonsònies d’aquestes amb què atabalen el personal cada any (trance, crazy, house…), devien acabar topant amb alguna etiqueta que s’assemblava al verb sonar. “Osti, tios, sonar mola, però fa com molt pagès, no?” “Doncs diguem-ho a l’anglesa, amb accent i ja està: sónar. Què, guai o no?”
I l’entusiasme per la troballa (afegit al seu multicultisme militant) els devia impedir adonar-se que qualsevol anglès que hagués de pronunciar un mot que per ells només designa l’aparell d’ones submarines més aviat ho pronunciaria amb o oberta, sònar. Que, casualment, és el mateix que faria un català (en tenim un exemple molt recent: la o de Harry Potter, tant en català com en anglès, sona oberta, mentre que els castellans la fan, com totes, tancada).
Només és una mostra més de la subordinació que ens està matant: som incapaços de sortir a l’estranger sense vestir-nos de sevillans (ahir mateix, ves quina casualitat, encara en vaig tenir un altre exemple més nou: la nova escuderia emergent del mundial de Fórmula 1, patrocinada per Red Bull, resulta que es diu Réd, amb e tancada, quan en anglès, l’idioma original, és oberta, i en català, la llengua de la periodista que ho explicava, també). La sonamenta lingüística no té límits.Parlant de sonamenta, una cosa que m’estranya és que encara no hagi arrelat cap denominació popular per designar el jovent que participa al festival.
Ateses les peculiars característiques tant de la música com de l’aspecte, els habituals del Sónar (així els designen els mitjans de comunicació) constitueixen una subespècie de la fauna urbana prou diferenciada per merèixer un apel·latiu. I de fet existeix, perquè els que en patim directament no tan sols les molèsties sinó també la visió quotidiana, que no és cosa de bon pair, els anomenem sonats.
“Goita, ja arriben els sonats”, es pot sentir pel barri els dies abans que comenci el sarau. Però ni aquesta ni cap altre s’han escampat. I si fos massa pagesa?
