Després de tres dies seguits trobant-me cotxes i càmeres de TV3 pel centre, filmant el carreró, la plaça gran o la riera, i arribant a suposar que algun famós director havia volgut seguir l’exemple d’Última sesión i que finalment Mataró tindria les tan anhelades (per alguns) rues de turistes, llegeixo, amb òbvia frustració, que el proper cor de la ciutat serà Mataró. Un Mataró, que no serà valorat com es mereix ja que li canvien el nom per un gens afortunat Sant Climent (com si ningú sabés que Ventdelplà és Breda). Des d’aquí, i sense pretendre que onze revistes més s’hi adhereixin, m’agradaria demanar als futurs guionistes dels més de dos mil capítols que hauran d’escriure que, si us plau, no facin de Mataró un futur Ventdelplà. Que, si us plau, no facin de Mataró aquell entranyable poble replet d’obsessius i maltractadors de dones, mossos pervertits i cacics cremadors de cases. Que a Mataró, no en tenim d’això.
Mataró no hauria de ser coneguda com la ciutat on joves borratxos deixen paralítiques les seves xicotes, o mestres d’escola entren en sectes estranyes. No cal que els simples mataronins siguin herois de màfies canadenques ni que es facin passar per morts. Tampoc cal que els pagesos de les cinc sènies revolucionin el mercat de l’agricultura sostenible ni que cada personatge tingui una malaltia d’una Marató de TV3. Els mataronins som més tirant a avorridots. A nosaltres no ens passen totes aquestes coses i provocaria que La Riera deixés de ser la sèrie costumista a què ens tenen acostumats després de dinar. La Riera hauria de ser més com nosaltres que ens passegem tranquil·lament per la Riera (quin gran joc de paraules): hi hauria d’haver gent normal a qui passéssin coses normals, coses típiques de la nostra ciutat. Què sé jo, el típic veí del carrer de casa que troba cadàvers a la incineradora, o el típic nen amb bici que topa amb els mossos enmig dels típics escorcolls en típics comerços il·legals. O la típica fàbrica que s’ha de tirar a terra per construir el típic centre comercial. Coses més normals, més del nostre dia a dia, vaja.
