És rectificar, ni que sigui amb retard de vuit anys, que és el que ha trigat la Filològica a modificar un dels termes que ha creat més controvèrsia els últims anys: el bloc. El 2005, quan l’invent encara era força recent i les llengües europees s’afanyaven a consensuar una forma per a un mot cada dia més necessari, la nostra autoritat es va decantar per catalanitzar l’original anglès (que no oblidem que és una reducció de weblog, ‘registre en una pàgina web’ i que no té res a veure, etimològicament, amb el bloc de paper).
La comunitat d’usuaris, especialment els autors d’aquests també anomenats ‘quaderns de bitàcola’, que havien discutit aferrissadament, van quedar contents a mitges: uns sí i els altres no. I ara, com és natural, s’han girat les tornes, i fins i tot uns quants dels practicants del bloc ja han avisat que no pensen rectificar.
Aquesta mena de qüestions fan de mal resoldre, perquè cal tenir present que no estem parlant d’un mot aïllat sinó d’una família en creixement. Tot substantiu és susceptible de fer derivats, i el primer que va sorgir designava l’autor d’un bloc: blocaire. Gabriel Bibiloni el desaconsellava perquè «el sufix –aire correspon a ocupacions antigues i no gaire intel·lectuals (trabucaire, escombriaire, drapaire) o a característiques humanes no gaire positives (rondinaire, xerraire, captaire), i no sembla que aporti a un possible derivat més que una certa col·loquialitat o àdhuc comicitat ». Al llarg d’aquests vuit anys blocaire ha funcionat en alguns àmbits, especialment escrits, però la parla oral no l’ha adoptat sinó de manera residual. Ara, amb la nova forma (que coincideix amb la gran majoria de les llengües europees), el derivat passar a ser bloguer o bloguera, i desestima de passada la proposta de bloguista que va fer al seu dia l’esmentat Bibiloni (per afinitat amb contista o novel·lista). Són batalles que sempre deixen ferits, però el que ha dolgut més als usuaris del blocaire ha estat el motiu esgrimit per al canvi: «la forma blog s’ha estès molt més que bloc i és la que usen la majoria de mitjans de comunicació i d’universitats ». No deixa de ser una motivació poc científica, i segons com perillosa, perquè basar la presa de decisions en l’ús popular obre la porta a l’arbitrarietat mateixa que inspira les cerques de Google.
És, en versió electrònica, el mateix que passava abans amb les adaptacions populars de mots o expressions que al parlant li resultaven estranyes: pintura de oro per ‘tintura de yodo’ o fideus, acosteu-vos per ‘fidels, acosteu-vos’. Si perdre els orígens és perdre identitat, deixar-se l’etimologia pel camí tampoc sembla gaire beneficiós.
