Aquesta conversa es va produir en la sobretaula d’un dinar de diverses persones entre les qui hi havia el matrimoni d’en Josep i la Maria i també l’Antònia que és vídua.-Antònia –pregunta la Maria- aniràs aquest dijous a la xerrada sobre creixement personal que fan al Centre Cívic? -Doncs és possible que sí –contesta l’Antònia- si bé hi aniré més per estar amb vosaltres que per creure que pot ser-me d’utilitat.-Però`que dius Antònia? –contesta en Josep- si són molt interessants i aprens moltes coses sobre el tractament de les emocions que et poden ser de molta utilitat.-Vols que et digui Josep –replica l’Antònia- a l’edat que tinc ja t'ho saps quasi bé tot i massa com funciona el món, per cert força malament.-Saps que et dic Antònia –diu la Maria- jo no crec que pensis realment d’aquesta manera. Si fos així voldria dir que ja comences a ser vella i has perdut la il·lusió de saber més. De veritat Antònia, tu ja et consideres vella?-Doncs mira –contesta l’Antònia- jo una mica vella potser sí que m'hi sento, però vella del tot encara no.-T’adones Antònia –diu en Josep- que si no fer-te vella, el fet d’aprendre coses noves sobre una millor forma de conèixer-nos nosaltres mateixos ens pot servir de molta ajuda. No ho creus així?-Bé, si ho planteges d’aquesta manera –contesta l’Antònia- segurament t’he de donar la raó, ja que si no fos així i no creiés que poc o molt en poden ser beneficioses segurament no hi aniria. Sàpigues, però, Maria, que jo de vella, per sort, encara no en tinc res.