Ser o no ser? Aquesta és la pregunta del milió. Volem ser vells vegetant i no fent res o volem ser joves, si més no d’esperit, vivint vitalment, per ser més, per créixer com a persona, per aconseguir l’autorealització personal, per no esdevenir dependents? Per contestar a aquesta pregunta ha nascut el Moviment Senior que aposta per recuperar l’esperit de la II República, dels nostres pares i avis, admirables pel seu entusiasme i sobretot per la seva gran il·lusió de voler canviar el món en el que vivien. La gent gran recorda temps passats i la memòria del seu pare (o mare), considerat per alguns dels seus companys com advocat dels pobres i li agradaria recuperar la seva visió utòpica del món, el seu sentit de la vida, que el va convertir en un somiador, en una persona que creia que un món millor era possible, il·lusió que va ser estroncada per una maleïda dictadura. Ha arribat el moment de què les persones més conscienciades comencin a liderar la construcció d’una nova societat vàlida per a totes les edats i sense cap tipus de discriminacions i d’exclusions. Ha arribat el moment de començar a denunciar l’aparcament inhumà amb el que es tracta a la gent gran dependent i també les grans bosses de pobresa que afecten sobretot a dones grans que viuen soles. Hem de començar a crear una societat basada en valors comunitaris per compensar el desmuntatge dels entorns familiars cada vegada menys viables. Tot això ho hem de fer nosaltres, els sèniors, nosaltres podem, fem-ho! Ser o no ser?
Ser o no ser? Aquesta és la pregunta del milió.
Ser o no ser? Aquesta és la pregunta del milió. Volem ser vells vegetant i no fent res o volem ser joves, si més no d’esperit, vivint vitalment, per ser més, per créixer com a persona, per aconseguir l’autorealització personal, per no esdevenir dependents? Per contestar a aquesta pregunta ha nascut el Moviment Senior que aposta per recuperar l’esperit de la II República, dels nostres pares i avis, admirables pel seu entusiasme i sobretot per la seva gran il·lusió de voler canviar el món en el que vivien. La gent gran recorda temps passats i la memòria del seu pare (o mare), considerat per alguns dels seus companys com advocat dels pobres i li agradaria recuperar la seva visió utòpica del món, el seu sentit de la vida, que el va convertir en un somiador, en una persona que creia que un món millor era possible, il·lusió que va ser estroncada per una maleïda dictadura. Ha arribat el moment de què les persones més conscienciades comencin a liderar la construcció d’una nova societat vàlida per a totes les edats i sense cap tipus de discriminacions i d’exclusions. Ha arribat el moment de començar a denunciar l’aparcament inhumà amb el que es tracta a la gent gran dependent i també les grans bosses de pobresa que afecten sobretot a dones grans que viuen soles. Hem de començar a crear una societat basada en valors comunitaris per compensar el desmuntatge dels entorns familiars cada vegada menys viables. Tot això ho hem de fer nosaltres, els sèniors, nosaltres podem, fem-ho! 
