Només pocs anys abans de l’any 2050, les persones actuaven com animals depredadors, d’acord amb la llei competitiva de la selva, per assegurar la supervivència, favorable als més agosarats i amb menys escrúpols ètics i morals, que fomentava la desigualtat social, en una societat amb pocs rics molts rics i molts pobres gens rics.
El treball es va convertir en un bé escàs, que dificultava l’educació dels fills, el manteniment de l’estat del benestar i el sistema de pensions. Aquesta situació tan negativa, va generar la classe social del precariat, constituïda per joves condemnats a l’emigració forçosa i aturats majors de 40 anys, castigats a no tenir mai més un treball estable remunerat.
Tot d’una, en una societat socialment drogada, amb un individualisme competitiu i un consumisme convulsiu, un grup minoritari de la classe del precariat, es va adonar que mantenir el sistema capitalista, reformar-lo o lluitar en contra d’ell, era un error històric que no conduïa enlloc i no feia possible avançar cap a una nova societat per a totes les edats, centrada en les persones i no en els diners, vàlida per a tothom.
Es van adonar que calia començar a construir una nova societat organitzada en xarxa, mitjançant el treball en equip d’enginyers i emprenedors, que actuant com a activistes socials i recuperant de nou la capacitat de pensar, apostés per començar a ser realment humans, per l’altruisme del bé comú i per la recuperació de la vida local 24 hores, utilitzant plenament les noves tecnologies per fer-ho possible.
