Maquiavel considerava la política com amoral, per sobre del bé i el mal i en cap cas com una ciència, sinó més aviat com l'art del possible, en el qual la fi justifica els mitjans, amb un ampli coneixement de la història. També la seva aposta per la "fortuna i la virtù". La fortuna per escollir en cada cas, el moment més adequat i favorable i la virtù com el coneixement més estricte possible de la realitat per a la seva utilització.
Un dels principals enèmics de la política és la ingenuïtat, que es produeix quan no es mesura amb suficient capacitat l'art del possible, i es pretén aconseguir resultats molt allunyats dels que realment són possibles. No és per res que el bon lideratge polític és un bé excessivament escàs, que segons el filòsof Hegel, suposa que un gran estadista polític com Napoleó, històricament només es dóna cada 300 anys. En aquests moments, en el caldo de cultiu negatiu d'una societat tantsemenfotista, no és gens estrany calibrar el baix nivell qualitatiu de la seva classe política.
Una primera anàlisi sobre la desfeta del PSOE, permet constatar una gran dosi d'ingenuïtat en els seus darrers dirigents polítics, Zapatero, Rubalcaba i Sánchez. No han estat capaços de copsar la davallada de la socialdemocràcia europea, motivada per l'enderrocament del Mur de Berlín i el desmuntatge de tota l'estructura territorial de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i dels països comunistes aliats. Aquest grau d'ingenuïtat, també s'albira en el procés sobiranista de Catalunya?
