A Catalunya es produeixen uns 14.000 casos anuals d'ictus que representen la primera causa de mortalitat femenina, la segona de mortalitat masculina i constitueixen la primera causa de seqüeles neurològiques permanents en les persones adultes.
Es tracta, doncs, d'una malaltia amb un gran impacte familiar, social i econòmic. Les seqüeles de l'ictus poden generar diferents graus de discapacitat que, en alguns casos, poden ser molt greus. És ben evident la gran importància que la rehabilitació ha de tenir en el seguiment d'aquests processos.
Poder atenuar-ne les seqüeles comporta enormes avantatges de tota mena: millora l'autonomia i l'autoestima dels afectats i allibera al seu entorn familiar d'una part de la càrrega que comporta tenir-ne cura i, a mig termini, suposa un considerable estalvi per a l'economia del país.
Malauradament, la sanitat pública no ho té massa en compte, al no considerar el tractament de les seqüeles post ictus, com una malaltia crònica, que requereix una rehabilitació neurocognitiva, que faci possible substituir les neurones mortes, destruïdes per un ictus, anomenat també accident cerebral vascular.
Aquesta substitució és possible mitjançant la neuroplasticitat, que permet, amb el degut aprenentatge neurològic, que altres neurones restitueixin els impulsos nerviosos necessaris, per superar situacions recuperables de discapacitat funcional. Caldria demanar amb insistència a CatSalut, una veritable i eficaç potenciació de la rehabilitació neurocognitiva, quina mancança clama al cel.
