Estava en el servei d'urgències d'un hospital on vaig sentir que una infermera deia a un metge "un altre prejubilat amb una embòlia". Vaig preguntar si era habitual aquesta situació i en van contestar que si, sobretot per a persones prejubilades forçoses que havien ocupat càrrecs directius. Fa temps que alguns mitjans de comunicació informen del notable augment de depressions, embòlies, suïcidis i alcoholisme entre les persones retirades del treball remunerat.
Aquesta retirada suposa l'acabament d'una etapa vital i el començament d'una nova completament desconeguda que inicialment es pot contemplar com una gran aventura que degudament plantejada pot esdevenir altament gratificant.
Aquesta aventura comença per no voler ser el més ric del cementiri. Seguidament per acceptar que cal realitzar activitats que facin sentir-se útil i necessari, substituint la paraula treballar per la de liberactuar que significa realitzar lliurement activitats no remunerades que promouen l'autorealització personal en un entorn comunitari d'ajuda mútua. També per potenciar el sentit de l'humor rient-se d'un mateix conjuntament amb els altres.
Finalment per enfocar la vida com un joc creatiu, canviant les habituals fitxes del dòmino, cartes,... per accions pròpies d'una ciutadania activa que suposen assumir reptes per promoure importants canvis socials. Cal, però sobretot, recuperar l'esperit d'una segona joventut, la il·lusió i la curiositat que la caracteritzen sense oblidar la realitat del si no fos.
