Tothom neix amb un bagatge biològic i psicològic al mateix temps. Aquest “soma-motivant”, dit d’una altra forma: la corporalitat junt amb motivacions, és la roca biològica i l’herència que hem rebut dels nostres pares, avantpassats i ancestres.
Aquest bagatge recull molta història del passat i de molt lluny. Som éssers evolutius i l’evolució és dinàmica i oberta.
Però una característica, neta i clara enfront dels animals, d’aquest bagatge, és que no ve del tot programat. Necessita els altres tant a nivell fisiològic com a nivell emocional per poder programar-se. Prendre el pit que dóna llet i prendre el pit que dóna afecte. Tots dos aliments o nodriments són totalment necessaris per a créixer, desenvolupar-se i esdevenir un ésser humà maduratiu.
El mot “e-moció” té la mateixa arrel que “moviment”, és “el que ens fa moure des de dintre”. La paraula ve del llatí (emotio) i és una combinació formada per ‘e’ (enfora) i motio (moviment, acció, gest). Es refereix a la naturalesa de l’emoció que és experimentada pels humans i també pot ser atribuïda a qualsevol criatura que exhibeixi respostes complexes similars com els primats, el gos, el cavall, etc.
I sense emocions, que són arcaiques, no es pot viure. Formen el diamant en brut que és tot ésser humà. Això ens demana un treball de polir, treballar, acunçar, llavorar, perfilar, elaborar aquestes energies físico-psíquiques (humanes) per tal que el diamant esdevingui brillant, net i de vàlua. Això demana un esforç continu i, certament, val la pena.
I el bagatge “soma-motivant” (la corporalitat) és herència. No l’hem buscada. I la primera cosa a aprendre és acceptar-nos com són. Partir d’aquest bagatge i no d’un altre diferent. I la segona lliçó és aprendre que l’expressió: Sóc així o m’han parit així no és de persona madura. És cert perquè és l’herència. Però al mateix temps, cal fer rendir aquesta herència, polir-la per tal de millorar l’espècie humana. Cal l’autocontrol.
I psicològicament podem dir que les emocions són un estat d’ànim entre el plaer i desplaer i la reacció relativa a l’objecte que la provoca que pot oscil·lar entre l’atracció o la fugida. Feu la prova en observar, per exemple, l’enamorament.
