A les columnes anteriors he parlat de diverses disfuncionalitats emocionals. En aquesta voldria fer una breu síntesi d’un comportament molt humà i, per tant, molt sa.
I ho veurem des de la normalitat. No em posaré amb la por neuròtica o malaltissa, sinó amb aquella por normal, que tota persona té. Aquella por que és necessària per viure, com a indicadora de perills, d’obstacles vertaders, de dificultats serioses.
Doncs bé, hem de tenir en compte que el més gran enemic d’una persona és la seva pròpia por. La por a la pròpia ombra. La por a la seva pròpia por. I tot això es posa a fora, es col·loca o projecta als altres. I d’aquí la por als altres o a les coses de fora.
Qui no tingui por que aixeca la mà!
Ara bé, tenir por no vol dir ser covard ni tenir problemes sinó senzillament, una reacció defensiva davant els perills.
Per tant, mesurats els perills, la persona ha de ser coratjosa. Llançar-s’hi, enfrontar-s’hi.
Vull recordar unes frases d’un pensador, que pot ser també com a una pregària:
(Senyor:)
SERENOR per acceptar allò que no puc canviar.
CORATGE per tal de portar a terme allò que puc canviar
SAVIESA A FI DE DIFERENCIAR UNA COSA DE L’ALTRA.
Això, al meu parer, ho hauríem de tenir molt en compte.
Quantes persones, i no diguem joves, tenen por a ser valents.
Quan parlo de valentia, coratge bàsicament és cap a un mateix.
La lluita més forta, el combat més ardent, la batalla més dura, la guerra més cruel és al nostre interior. Un interior, moltíssimes vegades camaleònic o d’altres acusant els altres mitjançant la mentida, la calúmnia, la mitja veritat (que és mentida al mateix temps). Un interior ombrós, desconegut, enganyós, etc. En poques paraules: la part fosca que, tota persona té per santa, madura i sàvia que sigui. Hom ha d’acceptar llums i ombres en tot ésser humà. I la persona lectora com la que escriu és un ésser humà.
