La paraula saviesa ve de “sabor o assaborir”, tastar la vida. I aquesta experiència o vivència dóna peu a la saviesa. La saviesa és una experiència. Viure sàviament. Saviesa també és el nom que es dóna a Déu. És femení. La Saviesa significa: Obertura del coneixement de l’home sobre l’home.
Tots els pobles han tingut els seus savis. Aquelles persones grans o ancians o sacerdots o bruixots o xamans de la tribu, de la societat, de la cultura que han reflexionat sobre la condició humana des de la mateixa i pròpia condició humana, però pregona o profunda. Canvis de consciència, experiències interiors. Ho expliquen. I passa de generació en generació (tradició oral). Fins que arriba un moment que ho escriuen (tradició escrita) i sempre ho reinterpreten. En fan una altra lectura segons les circumstàncies socio-econòmiques. Amb altres paraules: la saviesa és la maduresa humana integral. Dit en català, “el seny pregon”. La saviesa com el seny pregon contenen molta psicologia (conducta, coneixement i sentiment, tant conscient com inconscient, de l’Ésser Humà), però no tot és psicologia. Hi ha la corporalitat, com també la interioritat o religiositat. LA SAVIESA ÉS UN ART DE VIURE TOTAL.
Aquest curs vull fer la prova d’intentar recordar els pensaments de savis d’èpoques remotes, molt antigues. De fa uns 6 o 4 o 3 o 2 mil anys. Com també proverbis o màximes d’altres cultures. Què deien els savis o els proverbis sobre aquest Ésser Humà (EH)? Aquest bitxo o aquest depredador, que som cada u de nosaltres? La base del qual és l’egoisme juntament amb la cobdícia i l’enveja, però no el seu projecte o creixement, que demana l’alteritat, la relació amb els altres. El coneixement de l’EH ha estat sempre un gran treball dels ancians i savis de tots els pobles, de totes les religions, de totes les cultures. Avui dia, a més, des de la Psicologia o diverses escoles psicològiques.
La pregunta és la següent: ¿Són vàlids els pensaments de fa tants milers d’anys i proverbis d’altres cultures per a una cultura com la nostra, quasi gens religiosa, molt secularitzada, i no diguem tecnificada? ¿D’on podem treure “saviesa” per a la nostra cultura que ha progressat moltíssim tecnològicament, i poquíssim humanament, per tal d’aconseguir una hominització, és a dir, un creixement madur integral, en totes les dimensions, de l’EH?
